Publicitat
Publicitat

ELECCIONS LEGISLATIVES

Erdogan impulsarà una nova constitució si guanya les eleccions d'avui amb prou majoria

Turquia deixa enrere l'ombra d'Atatürk

Recep Tayyip Erdogan, el primer ministre de Turquia i el líder del governant Partit de la Justícia i el Desenvolupament (AKP), és a punt d'aconseguir el tercer mandat consecutiu. En oberta batalla amb els sectors més secularistes de l'estat, Erdogan és el polític que està definint la Turquia del futur: ha propiciat un fort creixement econòmic, ha quadrat l'exèrcit, ha multiplicat el pes internacional del país i ha encarrilat les negociacions -obertes el 2005 i encara lluny de tancar-se- per integrar Turquia a la Unió Europea. Però no tot són alegries en la gestió de l'AKP.

Sistema electoral i nova constitució

Per aprovar una constitució en solitari, l'AKP necessita controlar dos terços del Parlament (el 2007 va treure el 46,5% dels vots). Una opció indesitjable, segons diversos experts consultats. Ningú no posa en dubte que Turquia, tal com pretén Erdogan, necessiti una nova carta magna, que redefineixi el llegat de Mustafà Kemal Atatürk, el militar que va fundar la República Turca el 1923, i que sigui més respectuosa amb les minories; però caldria elaborar-la en consens amb l'oposició i la societat civil. El sistema electoral fixa un mínim del 10% dels vots per accedir a la cambra, una mesura que busca sabotejar la presència de formacions kurdes. La majoria de l'AKP dependrà, en part, de la capacitat dels independents per escapar-se d'aquesta norma.

Evolució de l'AFP i secularisme

El 2002, la primera victòria de l'AKP, definida com una formació islamista moderada, va ser un xoc per als estaments kemalistes i radicalment seculars que des del 1923 han constituït l'elit del país -exèrcit, burocràcia i justícia, sobretot, a més de cercles universitaris i intel·lectuals. A aquestes altures, però, pocs consideren que l'AKP vulgui convertir Turquia en un estat islàmic. Ha primat el pragmatisme i Erdogan sembla haver trobat l'equilibri entre la identitat musulmana i l'aliança amb Occident. Això no vol dir que hagi renunciat als seus valors conservadors, ni que els recels s'hagin esvaït.

L'exèrcit i la justícia

Sota el govern d'Erdogan, l'exèrcit turc, artífex de quatre cops d'estat i vigilant del laïcisme d'Atatürk, ha perdut privilegis. El cop del 1980 va propiciar una època molt repressiva, de la qual prové la constitució vigent. La interferència del poder militar era intolerable, segons la UE, que va saludar les reformes constitucionals de l'any passat com "un pas important en la bona direcció". Amb el suport dels 58% dels turcs, les reformes van incrementar la supervisió del poder civil sobre el militar i van aixecar la immunitat a oficials de l'exèrcit. Més controvertida ha estat la revisió dels nomenaments judicials, on algunes veus denuncien interferències del govern.

El difícil rol de l'oposició

Amb l'hegemonia política de l'AKP, l'oposició ha quedat descol·locada. El Partit Popular Republicà (CHP), el més important i el més antic, ha intentat tombar diverses vegades l'AKP adduint la seva arrel religiosa; el 2008 gairebé ho va aconseguir. Però ara ha adoptat un paper reactiu en l'escena política que vol redefinir el seu nou líder, Kemal Kilicdaroglu. El Partit d'Acció Nacionalista (MHP) ha quedat escapçat a poques setmanes de les eleccions per l'escàndol d'uns vídeos sexuals.

Democràcia i llibertats

Intel·lectuals com Binnaz Topraz han denunciat reiteradament l'estigmatització dels sectors no afins al govern. L'informe anual sobre llibertat de premsa de Reporters sense Fronteres situa Turquia en el lloc 138 de 178 i Freedom House el considera un país "parcialment lliure". Un exemple és la reacció irada del govern a un editorial recent de The Economist , en el qual s'instava els turcs a votar pel CHP "en benefici de la democràcia". Segons el setmanari, els pocs contrapesos que ha trobat Erdogan han donat ales a "la seva intolerància natural a la crítica i ha alimentat els seus instints autocràtics".

Paper creixent en política exterior

El deteriorament de les relacions entre Turquia i Israel s'ha accelerat des que va tenir lloc l'episodi de la flotilla de Gaza de l'any passat. Però també té a veure amb el rol que Erdogan vol jugar en el món musulmà, inclosos els seus veïns àrabs. Turquia, membre de totes les organitzacions occidentals, s'està convertint en el que es denomina un soft power , és a dir, en una potència tova que ja no s'imposa per les armes, sinó pel lideratge polític, social o econòmic. És per això que el turc és el model més citat pels líders de la Primavera Àrab, que estigui jugant un paper determinant a les crisis líbia i síria o que el mateix ministre d'afers estrangers finès, Alexander Stubb, situés Turquia, amb els seus gairebé 80 milions d'habitants, entre els cinc països més influents del món.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT