Publicitat
Publicitat

Un arc de Sant Martí a la Diagonal

Al Palau de Congressos de Barcelona lluïen ahir uns cartells multicolor. No era el Dia de l'Orgull Gai, ni se celebrava l'estrena de la versió cinematogràfica de Los osos amorosos : es tractava de l'alegre imatge que ha escollit el "nou PSC" com a símbol de renovació.

Si es tenen en compte la qualitat de l'organització i les dimensions de l'acte, el congrés del PSC sens dubte feia patxoca. No semblava que fos el congrés d'un partit amb tics regionalistes/sucursalistes. Fins i tot es podien trobar paral·lelismes amb la solemnitat dels Parteitag del Partit Socialdemòcrata Alemany, amb l'excepció que no van pujar a l'estrada un grup de miners per cantar l'himne del partit. Però també hi havia algun eco de les assemblees del Partit Comunista Xinès perquè, si bé el nou primer secretari, Pere Navarro, insistia que la reunió era un exemple de democràcia, la premsa escrita tenia vetat l'accés a la sala de plens. Els seus socis socialdemòcrates alemanys això no ho fan pas.

Entre l'obrer i Jordi Évole

Tot i el veto vaig col·laborar amb l'èxit del "nou PSC" i de Navarro: vaig salvar la vida a un delegat d'edat avançada del PSC de Badia del Vallès que estava a punt de caure per unes escales. L'home em va donar les gràcies i em va demanar que no li parlés de vostè, "perquè entre socialistes només hi ha companys i companyes". L'home a qui vaig socórrer podia ser classificat dins del grup dels militants de perfil obrer, un dels dos sectors predominants al congrés. L'altre era el dels seguidors del que es podria anomenar facció Jordi Évole : caçadora, sabatilles esportives fosques, barba arreglada, ulleres de pasta i tics de noi del cinturó roig.

Entre aquesta fauna s'hi passejaven somrients Carme Chacón -potser perquè encara és al capdavant de les forces armades d'Espanya, "el més gran premi" que diu haver rebut- i un molt sol·licitat Navarro, que en cap moment va perdre el seu posat d'home tranquil. Navarro va destacar per una oratòria didàctica, repetint una de cada tres frases del seu discurs. Amb cara de pòquer voltaven la resta de patricis del partit: catalanistes de l'executiva, fidels dels compañeros de Madrid, algun sindicalista i outsiders com Joaquim Nadal, que va ser dels últims a votar, discret, poc sol·licitat.

Taronja, rosa, verd, vermell... Els passadissos del Palau de Congressos eren plens de gomets de colors que assenyalaven on era cada comissió de treball. També hi havia el blau, que era per als lavabos, i el violeta, per a la guarderia. A la sala de jocs dels més petits hi havia tres dones per atendre les criatures. Anaven identificades amb acreditacions especials i xerraven entre joguines de fusta estil Ikea. Malgrat l'excel·lència de les instal·lacions, divendres només van haver de cuidar dues nenes i fins a l'hora de dinar de dissabte cap company/companya havia portat els seus plançons a la guarderia del PSC, petits socialistes que, tal com van les coses, en el futur seguiran rumiant si cal tenir o no grup parlamentari propi a Madrid.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT