Publicitat
Publicitat

La biga i la palla: el món àrab, més a prop?

¿P oden les actuals revoltes àrabs contribuir a canviar els estereotips que té Occident? La pregunta és tan oportuna com complexa la resposta, sobretot perquè cap de les revoltes s'ha acabat i perquè, en general, es té la idea que l'islam vehicula unes virtuts anteriors a les civilitzacions sedentàries i uns valors que sempre han estat estranys a la modernitat. Observem primer el protagonisme del jovent i l'ús que han fet de les xarxes socials. Encara que els joves constitueixen un 5% de la població del món, si l'any 2002 els usuaris d'internet no arribaven a un 0,5 % del total mundial, l'any 2009 ja havia augmentat fins a un 4,5%, i enguany són 17 milions els àrabs que hi accedeixen. Recordem el paper que han tingut les xarxes en les diverses convocatòries i el poc que hi han tingut a veure els partits polítics dominants. Al-Jazira admet obertament que utilitza informació de blogaires, i moltes imatges ens arriben gràcies a videoaficionats.

A Occident també se sol creure que els àrabs són incapaços de tenir governs democràtics que els regeixin, perquè la democràcia és un fenomen essencialment occidental. Massa fàcilment s'arriba a la conclusió que els àrabs són diferents de nosaltres i que facin el que facin sempre acaben governats per tirans corruptes. Seria bo que advertíssim que la democràcia funciona bé només en un limitat nombre de països occidentals, que episodis com Guantánamo permeten posar-la en dubte i que de corrupció nosaltres també en patim.

Per altra banda, la creença que al món de l'islam les qüestions de govern i les de la religió són inseparables és un altre dels tòpics, i Turquia (que no és de població àrab però sí musulmana) palesa la falsedat d'aquesta afirmació. Una mínima anàlisi de l'origen i del desenvolupament de les dictadures que existeixen avui en l'àmbit islàmic les mostra com una innovació moderna, producte de la modernització inspirada en Occident o com a imitació seva, i no es pot negar que el nacionalisme àrab va ser laic i va produir una desteocratització -si se'm permet el terme- quasi total en l'Egipte de Nàsser o en la Tunísia de Bourguiba. Al meu entendre, va ser des d'Occident, amb l'oposició velada o explícita a modernitzadors com aquells, des d'on se'ls va impedir passar a fases plenament democràtiques i des d'on ara s'alça l'espectre del triomf dels islamismes i s'ha difós, en conseqüència, la possibilitat d'una confrontació de civilitzacions.

El paper de les dones

És ben cert que en els moviments actuals no hem vist eslògans contra Occident ni contra Israel, que tampoc hi ha hagut consignes de tipus islamista, que alguns soldats han tolerat i fins i tot han simpatitzat amb els manifestants i que la presència de les dones, més o menys tapades, ha estat ben palesa arreu. Però cal anar amb compte perquè la participació de les dones no significa un augment automàtic dels seus drets, ni ens han de fer creure el que, lamentablement, no és. La decidida actuació de les algerianes en els anys 50 contra la colonització francesa o la de les palestines en la Primera Intifada va acabar en no res i els seus companys en van prescindir quan ja no els va caldre la seva col·laboració.

És bo desitjar que ara ja no hi pugui haver marxa enrere, però si bé a Tunísia -el país que des de fa més temps té un codi de família més favorable a les dones- s'acaba de prometre l'establiment d'un govern paritari, una de les mesures ja efectives ha estat la de permetre que les que porten vel s'hi puguin fotografiar en els documents oficials.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT