Publicitat
Publicitat

El dia que em van robar el mòbil

A la manifestació del 10-J em van robar el mòbil. El duia a la butxaca del darrere dels pantalons i, submergit dins les multituds procel·loses i endut per la més noble exaltació patriòtica, em fou sostret sense que me n'adonés fins que la manifestació ja havia acabat i era tard per fer-hi res. El robatori em va molestar des del punt de vista material (era un bon mòbil, encara era nou), però sobretot en termes operatius, perquè significava que em quedava incomunicat la resta del dissabte (el 10-J va caure en dissabte) i tot diumenge, en un cap de setmana en què quedar-me incomunicat podia resultar altament lesiu per als meus assumptes personals i intransferibles. Total, que de la manifestació en vaig sortir, si em permeten l'expressió, francament putejat. És un testimoni que em permeto d'aportar a la memòria sentimental d'aquella jornada certament històrica: he esperat fins avui perquè en el seu moment, fa un any, encara ens trobàvem sota l'impacte de les revelacions sobre el tàndem Millet&Montull, i triomfaven molt els discursos que associaven Catalunya amb una claveguera (literalment) i el catalanisme amb una cova de lladres (més literalment encara), de manera que no era qüestió de fer córrer la brama que el 10-J era en realitat una reunió massiva de carteristes subvencionats.

A banda d'aquest episodi, el 10-J és la mobilització ciutadana més espectacular que he vist en ma vida (i, sense pretendre passar per un expert en la matèria, puc dir que n'he vist algunes), tant pel que fa a la capacitat de convocatòria com al grau de convicció dels assistents en el moment d'exterioritzar el seu missatge. I el missatge, a pesar dels filibusterismes polítics que van intentar que no existís, era d'una claredat i una franquesa rotundes: "Som una nació. Nosaltres decidim". No crec que pugui haver-hi una declaració de principis més eloqüent, sobretot quan la coregen més d'un milió de ciutadans d'un país amb una població de set milions i mig. El president Pujol va resumir l'exercici d'autoafirmació amb una de les seves frases lapidàries: "Hi ha país", va sospirar, alleujat. I una frase va córrer molt els dies, i setmanes, següents: "Això ja no té marxa enrere".

Un any després, totes dues coses segueixen sent certes. A Catalunya hi ha país, i el significat d'aquell clam tan potent no té marxa enrere, fins i tot a desgrat dels partits que l'havien de convertir en la seva raó de ser i no han sabut fer-ho. Però el significat era clar: Catalunya és un país que vol ser normal, és a dir, lliure. Que sàpiguen que no ho hem oblidat, i que ja no ho oblidarem mai. (I al malparit, o malparida?, que se'm va endur el mòbil, que sàpiga que també el recordo, encara).

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT