Publicitat
Publicitat

Observatori d'europa

Una diplomàcia per a Europa

Ja fa temps que el món no espera la Unió Europea. El 2011 ha començat amb la Costa d'Ivori i Bielorrúsia jugant a erosionar encara més les seves fràgils democràcies; amb Rússia menystenint les pressions polítiques internacionals per la sentència al magnat Mikhaïl Khodorkovski; amb l'Iran provant d'utilitzar una altra vegada el programa d'inspeccions nuclears a favor seu i amb el Sudan del Sud a punt d'obrir una nova pàgina en la seva història. La Xina continua temptant les grans capitals europees amb sucosos contractes bilaterals. Pequín i Moscou són els mestres a l'hora de dividir per vèncer i els europeus accepten de bon grat el paper de víctimes propiciatòries. Els somriures, les encaixades i els grans titulars a la premsa dedicats a la gira del viceprimer ministre xinès Li Keqiang -com si es tractés d'un actualitzat Mr. Marshall- potser reforcen el paper de soci comercial d'una Unió Europea necessitada d'inversió estrangera però no la posiciona com a actor polític global, ni consolida l'estratègia comuna per a la Xina que fa només un mes els 27 van aprovar a Brussel·les.

Ja hi ha una sola veu
Des de l'1 de gener, però, aquesta UE incoherent i empetitida internacionalment ja té un servei diplomàtic propi que l'ha de representar arreu del món. Així, com si res, amb les institucions tancades per vacances, 1.500 funcionaris de la Comissió Europea han passat en bloc a dependre del nou Servei Europeu d'Acció Exterior. Un salt significatiu en un procés -el de construcció d'una diplomàcia comuna- carregat de picabaralles corporativistes entre institucions europees, suspicàcia des de les capitals i els seus serveis diplomàtics, recels de funcionaris i desconfiança en un servei que s'ha de convertir en una potent eina de política exterior encara que, de moment, no tingui ni un local propi on instal·lar la seva gent. Una gran estructura al servei d'un lideratge dèbil.

El Tractat de Lisboa va dotar la política exterior europea de capacitats i recursos, però els caps d'estat i de govern de la Unió Europea ho van deixar tot en mans d'una alta representant amb més voluntat de gestionar que no pas de liderar. Ara, però, Catherine Ashton s'ha quedat sense excuses per a la seva irrellevància internacional. S'ha passat un any amagada darrere d'aquest procés de construcció, assegurant que la seva tasca era la d'aixecar un servei diplomàtic i no pas la de viatjar arreu del món amb la bandera de la Unió. L'argument era del tot trampós i ara, a més, tampoc serà vàlid.

El servei s'ha posat en marxa. Ja té els funcionaris i, poc a poc, va omplint de noms -majoritàriament britànics, francesos i alemanys- l'organigrama dels alts càrrecs d'un servei que encara ha d'aconseguir el més difícil: construir una autèntica cultura diplomàtica europea, síntesi de les diferents tradicions polítiques i amb interessos únicament europeus.

Un altre cop l'abisme entre la teòrica construcció europea i el vertigen de la realitat. Cap estat europeu pot tenir avui en solitari la mateixa capacitat d'influència que gastava fa 50 anys. Quan el poder tou de la UE corre el risc de convertir-se en un poder només dèbil, no hi ha més alternativa que cooperar. Les peces del puzle ja hi són. Només cal trobar la manera correcta de combinar-les més enllà dels interessos de les capitals. Només així hi haurà una veritable diplomàcia europea.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT