Publicitat
Publicitat

Carreteres secundàries

El fanal i el patinet

Trobada el president del Parlament espanyol, José Bono, ha estat rebut a Malabo pel president de Guinea Equatorial, Teodoro Obiang. Bono, que ha viatjat amb una delegació de diputats i empresaris, ha felicitat Obiang pel seu nomenament a la presidència de la Unió Africana, i ha dit al dictador que "ens uneixen més coses de les que ens separen".

Ala foto de l'agència Efe de divendres passat, al president de Guinea Equatorial, Teodoro Obiang, se'l veu molt content. Està assegut a la punta d'un sofà de cuir sense acabar d'acomodar-se al respatller, i sembla escoltar amb atenció les paraules del president del Congrés dels Diputats, José Bono.

Diu la crònica d'aquesta trobada a Malabo que en Bono va complir l'expedient en dir-li al president guineà que havia de "millorar" el respecte pels drets humans. També li va parlar una mica de la democràcia. Però el que va entendre finalment el seu amfitrió -i això era el que volia escoltar- és que, a part d'aquests petits inconvenients, "són moltes més les coses que ens uneixen que les coses que ens separen". Literal.

Per a Teodoro Obiang, el fet de ser rebut pel president Bono és una gran victòria. L'any 2006 ja havia provat de visitar el Parlament espanyol durant una estada a Madrid, però la junta de portaveus es va plantar. Entre aquell intent i l'encaixada de mans reeixida d'aquesta setmana, hi va haver un viatge d'en Moratinos acompanyat de Fraga Iribarne, que va ser rebut per l'Obiang com un heroi, ja que en Fraga va ser el ministre de Franco que va signar la independència de Guinea l'any 1968.

L'ètica d'un dictador
De la visita frustrada a España de l'any 2006 queda per a la posteritat un debat a mitja veu sobre si és ètic fer negocis amb un dictador que mata de gana el seu poble i assassina els opositors. I queda, sobretot, l'esbroncada que alguns polítics van etzibar a les tímides veus que es van aixecar en contra de l'Obiang.

Ara que estem en plena mudança de dictadors al món àrab, val la pena recordar els termes d'aquella diatriba, concretament les paraules del senador socialista José Laborda, molt enfadat perquè "plantar d'aquesta manera un cap d'estat -va escriure- no és només una grolleria contra el rei, que sí que el va rebre, sinó que també ens debilita, i ens debilita molt, de cara als altres països que estarien encantats d'ocupar el nostre lloc a Guinea Equatorial".

Quan diu "el nostre lloc", en Laborda es refereix, esclar, al negoci del petroli. Són els mateixos arguments dels EUA, tal com es pot llegir als cables de Wilkileaks, on l'ambaixador, tot i reconèixer que "persisteix la preocupació pels drets humans", recomana privilegiar les relacions amb el país, "si el que volem és ocupar un lloc decisiu per davant dels interessos de França, Espanya i la Xina". La Xina emergent, afegeix amb preocupació.

De l'Obiang s'han escrit i s'han dit tantes coses, hi ha tants informes que testifiquen la seva corrupció, els diners que ha robat, la gana que passa el seu poble, que no val la pena recordar-ho una vegada més. En resum, es tracta d'un cas de manual on una sola família gaudeix de les riqueses del país, mentre el poble viu en la por i la misèria més absoluta.

Fa uns anys, no recordo exactament quants, li vaig demanar a un amic que venia de Guinea quines eren les novetats a la capital, i em va explicar que l'última excentricitat d'en Teodorín -aquest és el nom pel qual es coneix el fill de l'Obiang- era circular a tot drap amb un patinet elèctric que s'havia comprat als EUA. Es veu que anava com un esperitat pels carrers de Malabo, fent ziga-zagues, excitat com una criatura, mentre els escortes el seguien amb els cotxes blindats i tota l'artilleria pesada. Ho vaig trobar una imatge força eloqüent per descriure el personal amb el qual "ens uneixen més coses de les que ens separen".

¿No ens hauríem d'indignar per les paraules d'en Bono? ¿Són paraules que ens representen? ¿No hauríem d'aprofitar l'onada contra les dictadures al món àrab i les declaracions de principis dels nostres dirigents respecte a la democràcia, per donar un cop de puny sobre de la taula i dir, prou!, s'ha acabat!, volem ser decents amb els nostres negocis?

Aprofitar-se del petroli
Dir que si nosaltres no ens aprofitem del petroli se n'aprofitarà un altre és un argument miserable. ¿I els guineans? ¿No se n'haurien d'aprofitar ells, del petroli? ¿Què farem quan la gent surti a protestar a la plaça?

Hi ha coses que costen força de mastegar, que resulten francament impossibles de pair. Obres un dia els diaris, divendres passat, per exemple, i llegeixes a les portades que l'Obama i tots nosaltres estem molt contents amb la revolta d'Egipte. Dues pàgines més enllà t'adones que el govern francès anava de vacances pagades a Tunis. Una columna mig amagada per la foto de l'Obiang i en Bono explica a continuació que la senyora Clinton està pensant a treure el Sudan de la llista de països terroristes.

El cas del Sudan del Sud
Es veu que ara, el president Al Bashir, perseguit pel Tribunal Penal Internacional (TPI) per crims contra la humanitat al Darfur, ha deixat de ser l'encarnació del mal. Com que el nou Sudan del Sud s'ha convertit en un país preferent per als nostres interessos i el petroli ha de passar pel nord, doncs esclar, s'haurà d'arribar a un acord amb el diable, ¿oi? I si no ho fem nosaltres s'ho quedaran els xinesos. S'ho volen quedar tot, els xinesos! Sempre hi ha, però, notícies prenyades d'esperança que ajuden a somniar: diuen els famosos comunicats de l'ambaixador nord-americà que a Malabo s'han construït milers de fanals. Fanals que no il·luminen perquè no s'ha fet la xarxa elèctrica. Potser una nit. Un patinet. Un cop de rauxa del Teodorín. Un fanal sense senyalitzar...

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT