Publicitat
Publicitat

FILL DE FRANCO PARE DE LA CONSTITUCIÓ

Manuel Fraga mai va renegar del seu paper durant el franquisme

El ministre de la dictadura que va sobreviure a la Transició

Franco havia mort feia pocs mesos i l'oposició pretenia manifestar-se un Primer de Maig. "La calle es mía! ", va proferir com a resposta Manuel Fraga Iribarne -aleshores ministre de Governació- per deixar clar que les forces de seguretat serien intransigents davant de qualsevol moviment que pogués fer trontollar l'ordre públic. Poques frases poden retratar millor el personatge Fraga, que va arribar a ser un dels mandataris en actiu més vells del món.

Manuel Fraga Iribarne va néixer a Vilalba, Lugo, el 23 de novembre del 1922. Fill de pare gallec i mare bascofrancesa es va formar en dret, política i economia i va ingressar al cos de lletrats de les Corts espanyoles el 1945. Dos anys després va començar la carrera com a diplomàtic.

Va exercir diversos càrrecs importants des del 1951 en diferents òrgans de l'Estat en els governs del dictador Franco, com ara el de secretari general de l'Institut de Cultura Hispànica, secretari del Consell d'Educació i secretari general tècnic del ministeri d'Educació.

Ministre d'Informació

El 10 de juliol del 1962 va ser nomenat ministre d'Informació i Turisme. Sota el seu mandat les platges espanyoles es van omplir de turistes sueques que prenien el sol en biquini, mentre que a les places i carrers la policia multava amb cinc pessetes els que gosaven sortir de casa amb camisa de màniga curta. D'aquesta etapa en va sortir el famós eslògan " Spain is different! ", interpretable com una justificació del règim franquista. Fraga, tot i ser un franquista convençut, era partidari d'una certa obertura del règim. N'és una prova la llei de premsa del 1966 (coneguda com a llei Fraga), que va eliminar la censura prèvia de les publicacions escrites, tot i que la va mantenir en llibres, ràdio i televisió.

La fotografia més recordada del Fraga d'aquesta època és la del polític gallec banyant-se a la costa de Palomares, Almeria, el 1966. El motiu: un xoc d'avions militars nord-americans uns dies abans havia provocat la caiguda d'una bomba d'hidrogen al mar, que va trigar vuitanta dies a ser localitzada pels nord-americans. La remullada de Fraga tenia l'objectiu de calmar l'opinió pública i demostrar que el mar no estava contaminat, tot i que uns anys després uns científics catalans van demostrar que la costa d'Almeria era la zona més contaminada de plutoni del món.

El 1969, arran de la crisi al govern franquista pel cas Matesa, que va provocar fortes discrepàncies a l'executiu, Fraga va dimitir de ministre. Després de quatre anys apartat, Franco va enviar-lo d'ambaixador a Londres, fins que va tornar a Espanya dos dies abans de la mort del dictador convençut de les bondats de la monarquia parlamentària que havia conegut al Regne Unit.

Amb el primer govern de la Transició, presidit per Carlos Arias Navarro, Fraga va ser nomenat vicepresident i ministre de Governació, l'equivalent a l'actual ministeri d'Interior. Tot i que l'etapa franquista ja havia quedat enrere, les maneres de Fraga no havien canviat. Hi va haver algunes manifestacions obreres que van acabar amb diverses víctimes a mans dels grisos, com ara els anomenats Successos de Vitòria, plorats per Lluís Llach en la cançó Campanades a mort .

En aquesta època hi va haver algunes actuacions fosques, com la mort de diversos obrers per part de la policia, la passivitat davant d'atemptats comesos per grups d'extrema dreta o les declaracions del mateix Fraga en què afirmava que no podia garantir la seguretat de Dolores Ibárruri per falta d'unitats policials si la Passionària decidia tornar a Espanya de l'exili.

Tot i això, el polític gallec va mantenir reunions amb dirigents de l'oposició com Felipe González i va permetre la celebració del XXX Congrés de la il·legal UGT.

Pare de la Constitució

En la seva primera temptativa a participar en la política de partits Fraga no havia trobat el seu lloc a la Unió de Centre Democràtic (UCD), que presidia Adolfo Suárez, amb la qual cosa el 1976 va participar en la fundació del partit Aliança Popular (AP) -més ancorat a la dreta que la UCD-, impulsat pels "set magnífics" dels quals Fraga formava part. AP, però, només va aconseguir el 8% dels vots a les primeres eleccions generals del 1977.

El paper més important de Fraga a la Transició va ser la participació en la redacció de la Constitució espanyola, amb la qual cosa va esdevenir un dels set pares de la Constitució, al costat de polítics com Jordi Solé Tura o Miquel Roca i Junyent. Ell, però, considerava que el text final donava massa autogovern a Catalunya, Euskadi i Galícia. Alguns dels diputats d'AP van votar no al text.

Després d'uns anys de travessia del desert i nostàlgia franquista, amb contínues derrotes en l'intent de situar AP com l'alternativa a la UCD, Fraga finalment va aconseguir uns resultats positius a les eleccions del 1982 i el 1986 gràcies a l'enfonsament del partit de Suárez. Amb un 26% dels sufragis, AP es va convertir en referent de la dreta. Un any després, però, els mals resultats de la formació a les eleccions autonòmiques basques el van fer dimitir de la presidència d'AP, i Fraga va fer el salt a la política europea.

Dóna pas a Aznar

El 1987 va esdevenir eurodiputat liderant la llista del partit. AP, però, estava immers en una greu crisi i poc després Fraga va tornar a Madrid i va reprendre la presidència del partit, que es va refundar amb el nom de Partit Popular. Un cop nomenat José María Aznar com a candidat a les eleccions del 1989, Fraga va deixar la política estatal i va retornar als seus orígens gallecs.

Fraga es va presentar a les eleccions del 1989 al Parlament de Galícia. Amb un programa obert al galleguisme i un missatge de recuperació de la dignitat de l'autonomia, va obtenir la majoria absoluta i va governar la Xunta durant els següents 15 anys. Els seus detractors el van acusar de crear xarxes de poder que recordaven el tradicional caciquisme gallec i d'exercir un fort control dels mitjans. El seu mal geni i tendència a escridassar el van fer cèlebre.

Va ser polèmica la seva amistat amb Fidel Castro i també la seva inacció davant del desastre ecològic causat per l'enfonsament del vaixell Prestige , que va tenyir la costa gallega de chapapote el 2002. El 2005 Fraga va tornar a guanyar les eleccions gallegues i va esdevenir un dels mandataris en actiu més vells del món. L'aliança de govern entre els socialistes gallecs i el BNG, però, el va apartar de la presidència.

Final al Senat

En els últims anys de la seva vida política Fraga va ser senador, des del 2006 fins a finals del 2011, l'any en què va anunciar la renúncia a la política activa. Des del 1990 Fraga ocupava el càrrec honorífic de president fundador del Partit Popular.

Fraga ha estat un personatge particular. Va ser franquista, però partidari d'una obertura del règim; garant de la nació espanyola, però defensor de la identitat gallega i d'un autonomisme avançat; conservador i profundament religiós, però crític amb les "idees extremistes de la Cope". Però Fraga, per sobre de tot, va ser un convençut de la seva idea d'Espanya, i per això mai no va renegar del seu passat franquista, que li va costar enfrontaments sonats fins fa poc amb coetanis seus com Santiago Carrillo arran de la llei de la memòria històrica.

El 2007, en una entrevista a un diari gallec, va comparar Franco amb Napoleó. "El franquisme ha establert les bases per a una Espanya amb més ordre", va assegurar. Al contrari que a Alemanya, però, declaracions així mai van ser matèria penal i ha pogut fer política fins al final dels seus dies.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT