Publicitat
Publicitat

GARZÓN LA FI DEL SUPERJUTGE

Per a molts Garzón simbolitza la lluita contra la dreta, el felipisme i les pulsions independentistes

El mite ideal per a una esquerra perduda

El diputat d'Esquerra Unida Gaspar Llamazares afirmava ahir a Twitter que "digui el que digui el Tribunal Suprem, Garzón és innocent". No és el primer cop que ho diu. Per al progressisme espanyol, els judicis contra el magistrat andalús són una persecució política -i corporativa- a uns ideals i una demostració clara que la Transició no va fer els deures. "La justícia espanyola és el reducte de l'extrema dreta", assegurava sovint un exdiputat al Congrés. Ara la caiguda del jutge estrella, que ha marcat en bona mesura l'agenda política i mediàtica dels últims anys, és el rostre del desconcert que impregna l'esquerra espanyola, de nou a l'oposició. Amb aquesta inhabilitació els conservadors han regalat un mite potent als seus rivals.

Durant els set anys de govern socialista l'entramat mediàtic de la dreta a Madrid va intensificar les campanyes per convertir Garzón en la seva gran bèstia negra, l'home que representava tots els mals: havia perseguit les trames presumptament corruptes que esquitxaven el PP de José María Aznar i de Mariano Rajoy, havia fet tàndem electoral amb Felipe González i, sobretot, s'atrevia a obrir les fosses -i la memòria- de la barbàrie franquista. L'atac sistemàtic, a foc lent, va anar pujant de temperatura a la capital de l'Estat. Tot i que va tenir molt poc ressò a la premsa, hi ha un episodi significatiu: un dia un jove policia que feia guàrdia a la porta de l'Audiència Nacional no es va poder estar d'insultar el jutge quan sortia per la porta. Li va retreure, amb paraules gruixudes, que fos un "roig". Aquesta era i és la paraula clau.

Aires de justicier

El maig del 2010 els ultres van aconseguir el seu primer gran triomf i Garzón va haver d'abandonar el lloc de treball, després de 22 anys. Li van comunicar la decisió quan, precisament, estava interrogant l'empresari català Josep Singla pel cas Pretòria. Els partidaris del magistrat el van aplaudir amb llàgrimes als ulls mentre el cotxe blindat s'allunyava pel carrer Génova. A Madrid, el Suprem, l'Audiència Nacional i la seu del PP estan a pocs metres de distància. Era el punt final a una trajectòria plena de llums i ombres.

Els autors que han estudiat a fons aquest home nascut a Torres, Jaén, en una família dedicada al camp, coincideixen a trobar una explicació psicològica a la seva manera d'actuar. Solen dir d'ell que viu pendent de l'ego, que té necessitat d'influir en la vida pública i que això li fa tenir aires messiànics, justiciers. Per a molts, el salt que va fer a la política l'any 1993 per acompanyar Felipe González en unes eleccions molt disputades s'ha d'entendre des d'aquest punt de vista. La seva presència com a independent en el número 2 de la llista per Madrid va influir perquè el PSOE tornés a derrotar el PP. Però el premi esperat, el ministeri, no va arribar mai, i Garzón va clavar un cop de porta i es va tornar a vestir de jutge. A partir d'aquí la història és coneguda: se situa com l'ariet que persegueix, implacable, el terrorisme d'estat i la corrupció, apuntant directament a les estructures d'un felipisme que fa aigües per tot arreu. ¿Es va moure per revengisme o va fer la seva feina? Fins a quin punt va ser determinant per afavorir la dolça derrota el 1996 dels seus excompanys? Hi ha respostes per a tots els gustos.

L'atzar ha fet que la caiguda del jutge estrella coincideixi amb el retorn d'aquells dirigents dels anys noranta a la cúpula del partit. Apartat el parèntesi del zapaterisme, el rubalcabisme és una victòria clara de Felipe González. Caldrà veure si el nou secretari general del PSOE opta per girar full o bé persisteix el record de José Barrionuevo i Rafael Vera entrant a la presó. El director del diari El Mundo , Pedro J. Ramírez, escrivia: "Potser Rubalcaba i Chacón es penedeixin d'haver contribuït a crear un monstre així [en referència a un suposat front d'esquerres liderat per Garzón] però no els quedarà més remei que conviure-hi".

Contra l'independentisme

Mentre tot això passa, a Madrid hi bufen aires recentralitzadors. El magistrat pot lluir un expedient al servei de la unitat d'Espanya, amb operacions amb peus de fang contra la cultura basca, com el tancament del diari Egin . Garzón també va fer els ulls grossos davant les denúncies de tortures dels independentistes catalans detinguts el 1992. Europa va acabar condemnant Espanya.

Ara l'home que va fer bandera de la persecució contra Pinochet, el narcotràfic o ETA haurà de reinventar-se. ¿Ho farà ungit com a mite per l'esquerra espanyola? Garzón no ha dit l'última paraula, encara.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT