Publicitat
Publicitat

Ha resistit com a alcalde tot i l'ensorrament del socialisme valencià

El morellà inexpugnable

Joaquim Puig Ferrer és alcalde de Morella -on va nàixer l'any 1959- des del 1995. La data no és irrellevant. En aquell any el Partit Socialista del País Valencià de Joan Lerma va perdre les eleccions autonòmiques en favor del PP d'Eduardo Zaplana. Lerma s'havia mantingut en el poder durant els dotze anys (1983-1995) en què es va assentar l'autonomia valenciana, es va reintroduir la llengua en les escoles i la vida pública i es va posar fi a les turbulències de la Transició. També fou el president, però, que va oficialitzar l'actual himne del País Valencià, una horrorosa sarsuela la lletra de la qual ("Per a ofrenar noves glòries a Espanya…") és la metàfora més exacta de l'actual situació de subordinació que viu la política autòctona.

A l'ombra de Lerma

Puig va ser director general de Relacions Institucionals durant l'època de Lerma. Havia estudiat ciències de la informació i es foguejà com a periodista en mitjans com l'Agència Efe i Radio Popular. La vida pública la va començar a la Diputació de Castelló i com a diputat a les Corts Valencianes el 1983. Però a partir del 1995, i mentre el seu partit començava una llarguíssima travessia pel desert, es va parapetar rere les muralles de Morella com el general Ramon Cabrera durant la Primera Guerra Carlina.

Mentre el PP anava copant totes les instàncies de poder al País Valencià, Puig va convertir la capital dels Ports en un miniestat autosuficient, un emblema ideològic de resistència amb bandera socialdemòcrata. Això li va ocasionar de seguida l'hostilitat de Carlos Fabra, el totpoderós president de la Diputació de Castelló. Les topades entre Puig i Fabra han estat èpiques, a l'altura de les més acreditades contalles locals.

El salt més arriscat de Ximo Puig va tindre lloc l'any 2008. Podria haver-se acontentat a seguir resistint a dins de Morella mentre veia passar el cadàver de Fabra, assetjat per múltiples denúncies de corrupció i frau, però va decidir presentar-se com a candidat a la secretaria general del PSPV. En aquella ocasió li va guanyar la mà Jorge Alarte per només 20 vots. Alarte era també un alcalde d'èxit (fou primer regidor a Alaquàs amb majoria absoluta entre 2003 i 2009) però el seu mandat com a secretari general s'ha caracteritzat per dur a terme un procés de recentralització del partit (n'eliminà l'estructura comarcal a favor de la provincial) i una suspicàcia permanent respecte a la seua trajectòria valencianista. És conegut el seu desig, al congrés del 2008, d'eliminar la referència al País Valencià en les sigles del partit. La militància, per una aclaparadora majoria, li ho va impedir, però això no evità que escorara el PSPV cap a una indefinició suïcida de què s'ha beneficiat Compromís.

Valencianista sincer

Ximo Puig, a diferència del seu predecessor, és un valencianista sincer. A Alarte li va dedicar una frase que el d'Alaquàs solia repetir amb sorna: "La teua derrota serà la meua derrota i la teua victòria la meua victòria". En realitat, es tractava d'una bella ironia cabalística que simplement volia dir "La teua derrota serà la meua victòria". I així ha estat. Ara comença, segons les pròpies paraules de Puig, un projecte nou basat en tres eixos: unir el partit per a unir el país, bastir una alternativa creïble davant el PP i canviar la relació entre el País Valencià i Espanya. No se sap si aquesta darrera intencionalitat inclou també redefinir el paper del PSPV en relació al PSOE. Segons Francesc Romeu, l'ambiciosíssim aliat de Puig en aquest congrés, així haurà de ser. El temps ho dirà.

Tarannà muntanyenc

Fet i fet, no cal esperar de Ximo Puig una revolució orgànica, però sí l'encimbellament d'unes conviccions molt clares. Al capdavall, no es naix debades a Morella. No hi viuen més de 2.800 habitants, però la seua història i el seu tarannà muntanyenc -pausat, ferm- imprimeixen caràcter. De la ciutat emmurallada es recorda amb alegria visual el seu sky-line i els seus flaons, el dolç del seu tipus més antic d'Europa. Per a totes dues realitats va tindre elogis Manuel Vázquez Montalbán, morellà sentimental. Segons l'autor de Los mares del sur, l' sky-line de Morella només té rival, dins les fronteres d'Europa, en San Gimignano, a la Toscana. I, quant al flaó -dolç de brull, ametla i mel-, el va distingir amb el rètol de "Pastisset dels Països Catalans".

Ximo Puig haurà d'estar a l'altura d'aquesta literatura llegendària. Segons s'ha compromès, amb l'accés a la secretaria general del PSPV abandonarà l'alcaldia de Morella. No estic segur que això li convinga. Fora de la muralla potser descobrirà que la realitat és aspra, i els exèrcits enemics són durs de batre a camp obert.

Siga com siga, és obvi que la victòria de Puig és el millor que li podia passar a un partit desorientat, disminuït i deprimit. Ara mateix el PSPV no té gaire més de 18.000 militants reals, enfront dels 130.000 del PP valencià. O es posa les piles o està destinat a convertir-se en irrellevant. Ara tot està en mans de l'incombustible Ximo Puig. I per això, com deia S.J. Lec (el meu aforista de capçalera), convé que se les rente sovint.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT