Publicitat
Publicitat

LA DIADA NACIONAL ESPANYOLA

La pau del canapé augura la tempesta

En poques ocasions la vida política espanyola ofereix un panorama tan calmat -i inquietant- com el que es va palesar a la Hispanitat d'enguany. Cap batussa entre govern i oposició, cap xiulada incòmoda en ple homenatge als caiguts ni cap enfurismat retret per la política antiterrorista. Som a Espanya? Sí, perquè si ens hi fixem bé tots els responsables polítics fan aquell posat del nen que porta males notes a casa i que sap que haurà de retre comptes amb un pare inflexible. La possibilitat d'un rescat econòmic per part de la Unió Europea planava ahir sobre l'ambient i tenallava l'ànim dels assistents. Per això hi havia tant capteniment. La recepció al Palacio Real, un aperitiu al qual estan convidats les forces vives del país, acostuma a ser més aviat un oasi de pau independentment de la intensitat de les hostilitats polítiques del moment.

Però és que en aquesta ocasió, ni la imminència de la campanya feia pujar la pressió arterial ni dels que saben que pleguen ni dels que hauran d'assumir les noves responsabilitats amb la mateixa disposició que les víctimes d'Hannibal Lecter al Silenci dels anyells . Qualsevol observador imparcial s'hauria preocupat ahir en comprovar que el segon a marxar de l'acte, després del rei, va ser un somrient Zapatero acompanyat de la seva estilosa esposa. Van escapolir-se amb cara de "per a vosaltres queda el pollastre i ja us ho fareu" i van deixar darrere d'ells la sensació que quan surtin de la Moncloa no se'ls tornarà a veure en uns quants lustres.

El futur president, Mariano Rajoy, era en un racó de la sala. No va tenir ni l'opció d'endinsar-s'hi perquè els convidats ja van anar passant per aquell metre quadrat de catifa on es concentrava el poder que ve. Enguany que els problemes de salut del rei van fer suspendre el tradicional besamanos , els súbdits reials han canviat les mostres de respecte als monarques per la submissió al "senyor alt de la barba", com l'anomenava un dirigent socialista.

Rajoy, en la distància curta, és rialler i entusiasta. Només vam esborrar-li momentàniament el somriure quan li vam preguntar si estava convençut de voler ser president. Ell va mirar l'adornada catifa una dècima de segon abans de respondre, com ho faria qualsevol de nosaltres: "Mira, és el que hi ha".

La crisi ja no és una amenaça, és una realitat. Tothom sap que el pitjor ha d'arribar i que el 2012 serà de retallades amargues: sanitat, educació, pensions i subsidi d'atur seran mutil·lats amb poques contemplacions. Ho sap l'esquerra, ho sap la dreta i ho sap el centre. Tothom ho considera inevitable, i ni tan sols sembla motiu de controvèrsia. Els que marxen no han volgut embrutar-se les mans i els que vénen no volen ni parlar-ne, encara que tothom dóna per fet que ho faran.

Potser va ser un senyal xifrada de la monarquia que la recepció enguany es fes al saló de columnes del Palacio Real, on els reis celebraven antigament, cada Dijous Sant, el cerimonial de "lavatori i menjar de pobres", en què donaven menjar i rentaven els peus a vint-i-cinc pobres. L'any que ve, a més de canapès, potser treuran la palangana.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT