Publicitat
Publicitat

CRISI UNA NOVA POTÈNCIA

Pequín desafia Occident i s'alia amb el sud a la recerca d'energia, matèries primeres i mercats

Els socis preferents: l'Àfrica i l'Amèrica Llatina

Al segle XV el mariner Zheng He va ser el primer xinès a arribar a la costa oriental de l'Àfrica. Va ser l'inici d'un vincle que Mao Zedong va revifar als anys 70 amb la construcció de la mastodòntica línia de tren entre Zàmbia i el port de Dar es Salaam, a Tanzània. Avui la penetració xinesa fa perillar la posició de privilegi de les potències occidentals al continent negre: alguns càlculs ja situen el gegant asiàtic com el primer soci comercial de l'Àfrica. Un cas similar al que s'està vivint a l'Amèrica Llatina, on Pequín ha fet forat gràcies a la crisi que castiga els Estats Units i la Unió Europea.

Les xifres il·lustren la realitat. Les relacions comercials sinoafricanes han crescut un 30% anual durant l'última dècada, segons dades del Fòrum per a la Cooperació entre la Xina i l'Àfrica (FOCAC), creat l'any 2000. I no només això: la inversió directa creixerà un 70% fins al 2015. A l'altra banda de l'Atlàntic, la Comissió Econòmica per a l'Amèrica Llatina, la CEPAL, calcula que la Xina desbancarà Europa com a segon soci comercial del continent el 2014. Avui ja ocupa un privilegiat primer lloc en el cas del Brasil, i el segon en el cas de l'Argentina.

La fórmula de l'èxit

L'equació sembla simple. La Xina és un monstre voraç que necessita energia -petroli-, matèries primeres -ferro, coure i soja- i nous mercats. A canvi, ofereix inversió en infraestructures. Un exemple: l'empresa xinesa Wuhan Steel va aterrar el 2010 al Brasil anunciant 5.000 milions de dòlars per a l'extracció de ferro. També va prometre una planta siderúrgica.

Un plantejament pràctic i eficient que està alterant el mapa internacional d'aliances, cosa que l'economista ghanès resident a Hong Kong Adams Bodomo, autor del llibre La globalització de les inversions a l'Àfrica , qualifica de "revolució silenciosa".

El consens de Pequín, nou model

En què consisteix aquesta revolució? En contrast amb el consens de Washington -el model neoliberal d'Occident-, la Xina no exigeix cap canvi democràtic ni cap pla de reestructuració econòmica. Per als seus defensors, representa una alternativa de desenvolupament entesa com un pacte entre iguals respectuós amb la mútua sobirania. "La Xina ve a l'Àfrica amb frases com «camarades en lluita contra el neocolonialisme», centrades en la idea de cooperació sud-sud. És música per a les orelles de molts líders africans", sosté Bodomo.

Hi ha, però, altres lectures. Durant una gira per l'Àfrica el juny passat, la secretària d'Estat nord-americana, Hillary Clinton, va advertir contra l'amenaça "neocolonialista" de la Xina.

¿És el país asiàtic, per tant, un soci benefactor o més aviat un depredador de recursos? Se l'acusa de legitimar governants tirànics i corruptes -el cas més cridaner seria el del Sudan- i d'ignorar les lleis mínimes mediambientals o de protecció laboral.

En un article recent, l'economista en cap del Banc Mundial a l'Amèrica Llatina, Augusto de la Torre, exemplificava aquests dilemes: preocupat per la influència excessiva de la Xina, admetia que Pequín ha estat un "impulsor clau" del fort creixement regional i una "font important d'estabilitat" durant la crisi. Cal veure, ara, si el model aguantarà l'impacte d'aquesta crisi, i si serà capaç de crear benestar per al gruix de la població.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT