Publicitat
Publicitat

CRISI A LA UNIÓ EUROPEA

Creixen la desconfiança i el desencant amb la política

La tecnocràcia alimenta el populisme a Europa

Des de l'inici de la crisi econòmica, la confiança en les institucions europees ha anat caient. Fonts comunitàries reconeixen el risc d'una deslegitimació de la classe política europea davant els ciutadans.

Ni el populisme ni la tecnocràcia són fills d'aquesta crisi financera que ha deixat la classe política fora de joc. Però des de la caiguda de Lehman Brothers fins avui quinze governs de la UE han canviat de mans, i a pràcticament tots la crisi els ha passat factura. Pèrdues de majories, dimissions, eleccions anticipades, pujada de forces minoritàries, nous grups populistes i antiimmigració i, l'últim capítol, imposició de governs tècnics per part de la Unió Europea a Grècia i Itàlia.

Un alt responsable de la Comissió Europea reconeixia aquesta setmana que hi ha "un risc real de desconnexió, desconfiança i deslegitimació de l'esfera política davant la ciutadania". Tot seguit, però, argumentava que els nous governs tècnics imposats a Roma i Atenes són conseqüència "de la irresponsabilitat política dels líders que havien estat escollits democràticament en aquests països, i no pas un error de la seva democràcia".

La tecnocràcia coneguda

Kevin Featherstone, professor de la London School of Economics, assegurava fa uns dies al diari The Guardian que probablement "hi ha menys tecnòcrates al poder a Europa en aquests moments dels que hi havia a principis de la dècada dels 90". Per aquella època, Itàlia, que acabava de ser expulsada del Sistema Monetari Europeu, tenia un professor de dret, Giuliano Amato, que havia estat designat a dit per ocupar el càrrec de primer ministre del país, i dos economistes, Carlo Azeglio Ciampi i Lamberto Dini, que mai van ser elegits a les urnes, pilotant totes les reformes econòmiques que necessitava el país.

El descrèdit de la política ve de lluny. Tot just s'ensumava el primer daltabaix financer, l'any 2007, quan el primer ministre luxemburguès i president de l'Eurogrup, Jean-Claude Juncker, va pronunciar la seva coneguda frase: "Tots sabem el que hem de fer, el que no sabem és com aconseguir que ens reelegeixin després de fer-ho". Incapaços de resoldre aquest vell dilema, els partits polítics tradicionals han anat cedint terreny davant les forces populistes des de la dècada dels 80. La crisi, però, ha canviat el mapa i el discurs de l'extremisme.

Populisme 'anti-establishment'

Un estudi del centre d'anàlisi britànic Demos analitzava fa unes setmanes les forces extremistes d'un continent "on s'escampa un sentiment de nacionalisme radical especialment entre els joves, i sobretot en la població masculina". El document publicat per Demos retrata els votants de les forces populistes de dretes com uns "cínics amb el seu propi govern i amb la UE, espantats pel seu futur i obsessionats amb la identitat cultural i la immigració".

El nou extremisme, però, no es limita al discurs contra la immigració. Les forces populistes que triomfen a Finlàndia, Àustria o els Països Baixos juguen també la carta de l'euroescepticisme i la crítica a tota burocràcia governamental.

"La democràcia europea passa per un mal moment i la sobirania nacional se sent amenaçada", adverteix Olaf Cramme, director del Policy Network. El cost de la crisi econòmica i l'austeritat forçada en els països més dèbils de l'eurozona han estès el descontentament i la desconfiança política.

La crisi, aquest cop, és general. "Europa no es pot conformar amb un sistema polític desacreditat, obligada a recórrer a tecnòcrates i al préstec del BCE -advertia aquesta setmana el politòleg francès Thierry Chopin-. L'única sortida és una reforma a fons de totes les institucions europees".

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT