Publicitat
Publicitat

Albert Roig guanya els Jocs Florals amb 'La tempesta'

Els tres últims llibres d'Albert Roig han estat premiats: el primer va ser Cecília de Florejats (Montflorit, 2006), que va aconseguir el premi de narrativa Cristòfol Despuig; el segon, el poemari A l'encesa (Edicions 62, 2007), que es va emportar el premi Gabriel Ferrater; i La tempesta , que té com a referent principal l'obra de teatre homònima de William Shakespeare, no n'ha estat l'excepció. El jurat dels Jocs Florals, integrat per Vinyet Panyella, Vicenç Altaió, Guillem Gisbert, Pere Antoni Pons i Jordi Cornudella, ha decidit recompensar l'autor tortosí, que llibre rere llibre s'ha anat apropant a fonts més clàssiques per seguir construint una lírica el·líptica i trencada.

Roig va publicar el seu primer poemari l'any 1981, Nós , encara que reconeix que no va trobar la seva veu poètica fins al següent llibre, La vestidora i el dol (Edicions 62, 1988). Després de tres volums més, va començar a reescriure i reordenar la seva obra: el resultat, Córrer la taronja (1979-2001) , va trigar gairebé una dècada a aparèixer. Si fins l'any 2006 va combinar la poesia i l'assaig, a partir de la cantata Flor d'escarabat Roig ha anat fent créixer el seu vessant teatral amb obres com Roses de gos (2007) i l'adaptació escènica de La mort i la primavera , de Mercè Rodoreda (2008).

Després de publicar Córrer la taronja , Roig estava convençut que ja no escriuria més poemes, i li va passar exactament el mateix quan va haver enllestit A l'encesa : "La meva intenció era no fer res més en poesia", va dir Roig poc després de publicar el seu últim poemari: "Els vint anys de Córrer la taronja havien consistit a llegir, escriure i reescriure amb la voluntat de fer més senzill i espontani el poema, eliminant tot el que fos bonic o retòric. Hi havia sonets que vaig anar destruint fins que només n'han quedat dues rimes... Cada poema és un món, i n'hi ha que els he estat treballant durant vint anys. Antonio Gamoneda treballa de manera molt semblant a la meva, reescriu i es replanteja la seva obra dia rere dia, i descobrir-ho m'ha reconfortat, perquè he vist que no era l'únic boig al segle XXI que es prenia la poesia d'aquesta manera". Esperem que La tempesta hagi estat guiada per una autoexigència semblant.

Més continguts de