BarcelonaLa tercera sembla que serà definitiva. Els crítics no van acabar de veure amb bons ulls els intents dels dos directors anteriors de la Biennal de Venècia d’arquitectura de despullar la disciplina dels excessos formalistes. David Chipperfield va parlar de “terreny comú” i dos anys després Rem Koolhaas va voler desenterrar els “fonaments” de la disciplina. El director d’aquesta edició, el xilè Alejandro Aravena, que va ser reconegut fa pocs mesos amb el premi Pritzker, el Nobel dels arquitectes, sembla que ha anat més lluny pel que fa a la seva ambició i més endins a l’hora de remoure la disciplina. Per a aquest arquitecte, situacions com el terratrèmol que va assolar Xile el 2010, els problemes mediambientals i la crisi són una guerra. Per això ha titulat l’exposició central Informant des del front. “L’evolució de l’arquitectura no és un objectiu en si mateix, sinó una manera de millorar la qualitat de la vida de la gent. Com que la vida va des de les necessitats físiques més bàsiques fins a les dimensions més intangibles, millorar les condicions de vida implica endinsar-se en camps molts diferents”, afirma Aravena.
Segons el director de la Biennal, la llista de problemàtiques que els arquitectes poden combatre és molt llarga i esfereïdora: “Les desigualtats, l’accés als serveis sanitaris, els desastres naturals, la delinqüència, el trànsit, els residus, la contaminació”... A part de les seves funcions com a director, Aravena analitzarà com els seus col·legues aborden aquestes qüestions com a comissari de l’exposició central, que ocupa el pavelló central dels Giardini i les sales de l’Arsenale.
La selecció dels arquitectes també és un declaració d’intencions pel que fa a l’abast global de la procedència i al relleu generacional. N’hi ha 88, de 37 països. 50 exposen per primera vegada a la Biennal i 33 tenen menys de 40 anys. Estan en guàrdia. “La impaciència del capital i el pensament únic tendeixen a crear espais mediocres”, adverteix Aravena.
