Publicitat
Publicitat

MÚSICA

Andrea Motis s’estrena com a líder

La cantant i trompetista barcelonina publica el disc ‘Emotional dance’, enregistrat a Nova York

“Tinc més responsabilitat a l’hora de decidir coses, però tot plegat em fa més il·lusió que respecte”, diu Andrea Motis (Barcelona, 1995). Aquest és l’ànim de la cantant i trompetista formada amb la Sant Andreu Jazz Band que ara debuta com a líder amb el disc Emotional dance, enregistrat a Nova York i publicat per Impulse!, un segell lligat a algunes de les pàgines més rellevants de la història del jazz. “L’única cosa que no voldria és que el fet de treballar amb una discogràfica em portés a fer coses amb les quals no em sentís a gust, però de moment tot bé”, afegeix.

Motis no abandona els músics amb qui ha crescut - Joan Chamorro, Ignasi Terraza, Esteve Pi i Josep Traver-, però ara és ella qui agafa les regnes del seu destí musical, fent un pas endavant que implica “compondre i decidir quina línia” vol seguir. “Vaig triar el repertori del disc mirant de lligar el que hem fet fins ara, que és jazz clàssic i swing, amb novetats, com una mica de hard bop i cançons en català”, explica. El resultat és el fruit del treball de Motis amb Chamorro i els productors Jay Newland i Brian Bacchus, responsables del so de discos de Terry Callier, Gregory Porter i Norah Jones, entre d’altres. No hi falten estàndards, com aquell He’s funny that way que va immortalitzar Billie Holiday i el You’d be so nice to come to de Cole Porter que va cantar Sarah Vaughan. Però també hi ha tres temes originals de Motis, un de Terraza i un altre de Perico Sambeat, aquest últim amb una adaptació musical d’un poema de Carles Alberola en què el vers “deixa’m ser real” sona ple d’intenció en la veu de la cantant barcelonina. “El disc és una cosa més personal”, diu ella desmarcant-se de la sobreanàlisi.

Referents en evolució

L’Andrea Motis que quan va començar a tocar escoltava “sobretot trompetistes”, després va buscar referents vocals com Billie Holiday i Ella Fitzgerald, que segueixen presents entre les seves preferències. “Però ara estic sentint més Sarah Vaughan i Amy Winehouse, i sempre estic buscant nous artistes que m’interessin. Per exemple, em fixo molt en Cecile McLorin Salvant, que és una cantant d’avui en dia”, diu. En aquest aprenentatge continuat, Motis també ha escoltat les opinions dels productors del disc. “L’última paraula la teníem nosaltres -diu en un plural que inclou els músics del quintet que lidera-, però ells donaven consells, com ara que els temes no fossin massa llargs i que no hi hagués massa improvisacions”.

Un altre consell va ser més aviat una petició. “Vam obrir els concerts del Buena Vista Social Club a Boston i Nova York, i els que serien els productors del disc em van sentir cantant Louisiana o els camps de cotó d’Els Amics de les Arts. Els va agradar molt com canto en català. Van dir que quan canto en la meva llengua tinc un punt que arriba molt”, recorda. Al final, en el disc hi ha tres peces en català: la d’Els Amics de les Arts, la de Perico Sambeat i Alberola i La gavina, que passa d’havanera a jazz. " La gavina va ser la primera cançó catalana que vaig triar per cantar-la, perquè la vaig aprendre a l'escola i sempre havia gaudit molt cantant-la. A més, em va venir de gust transformar l'havanera en jazz. Estic molt contenta d'haver fet aquest canvi", explica.

Pel que fa a les crítiques futures, Motis s’ho pren amb tranquil·litat. “Tot depèn de si les crítiques estan ben argumentades o no. N’he rebut algunes que feien referència a coses que no tenen res a veure amb la música, com ara la roba que porto. Aquestes crítiques no em preocupen, perquè jo el que estic fent és música i la resta no és important per a mi. També hi ha crítiques, ja siguin bones o dolentes, que no fan cap referència al concert, i potser penses que el crític no hi era. A la crítica hi ha de tot, però a vegades hi ha crítics poc formats que no diferencien Coltrane de Mingus”, etziba Motis sense apujar la veu.

Motis assegura que en general no ha notat masclisme ni en promotors ni en músics ni en crítics. Tanmateix, recorda que algun cop li han dit que va "vestida com una lolita". "Jo em vesteixo com m'agrada, no perquè ningú em digui com m'he de vestir. En això sí que hi ha masclisme, però en general no m'hi he trobat", diu, abans de recordar que "en el jazz hi predominen els homes, com passa en altres professions que abans les dones no feien i que ara n'hi ha més". "Jo he estat educada en un ambient, la Sant Andreu Jazz Band, en què hi ha nens i nenes tocant tots els instruments. En el jazz no hi ha gaires dones trompetistes saxofonistes o bateries, però en canvi a la Sant Andreu Jazz Band sí. Per tant, sembla que en el futur hi haurà més dones", diu Motis.

Més continguts de