Publicitat
Publicitat

24È MERCAT DE MÚSICA VIVA DE VIC

El quintet mallorquí estrena a Vic les 40 cançons del nou disc 'Vostè és aquí'

Antònia Font fan art de la miniatura

Encara no fa dos anys Joan Miquel Oliver explicava que Lamparetes era una mena d'última oportunitat. Està molt bé agradar a gairebé tothom i que en parlin meravelles, però si els concerts no s'omplen no hi ha manera de tirar endavant. Ves per on, Lamparetes ha aconseguit vendre més de 20.000 còpies i els Antònia Font han tingut més públic que mai en les seves actuacions. Pot ser que aquesta injecció d'autoestima hagi decidit el quintet mallorquí a fer un disc com Vostè és aquí , en què apleguen una quarantena de peces que experimenten "amb una sèrie de conceptes musicals que habitualment queden fora del cànon".

Abans de sentir les cançons era lícit pensar que Oliver s'ha sentit amb prou confiança per encabir aquests experiments en un disc d'Antònia Font en comptes de destinar-los a un disc en solitari. I abans de presentar-lo en directe ja havien triomfat: entrades exhaurides per al concert d'ahir al teatre L'Atlàntida, que té un aforament de 800 espectadors.

Ciclistes en càmera ràpida

A les nou del vespre es va començar a revelar el misteri. En retirar-se el teló va aparèixer una instal·lació de bicicletes penjades del sostre. Una altra bicicleta ocupava l'espai central de l'escenari, mentre els músics s'organitzaven al seu voltant en semicercle, com si representessin un poema visual de Brossa. Antònia Font van fer exactament el que havien anunciat: tocar les 40 cançons del disc en poc més d'una hora i quart, sense concessions i amb l'atreviment que significa violentar certes convencions dels seus directes. D'acord que no va ser tan radical com un concert de John Zorn, ni van enllaçar les cançons com ho feien els Ramones, però tot plegat va ser força agosarat, i l'atreviment va ser recompensat amb una gran ovació final, quan Pau Debon va tancar la nit cantant Per a jo i tots els ciclistes muntat a la bicicleta.

Ahir Antònia Font van construir un patchwork de 40 peces independents: cançons sense tornada, cançons que només eren tornada ( Aquest ), instrumentals, petites tragèdies amb l'èpica de Rufus Wainwright ( Per què vaig venir ), codes convertides en cançó, fantasies quotidianes, microcontes i, fins i tot, un tema cantat a cappella per Debon. I cap moment de fugida cap a la celebració, i en canvi sí moments humorístics, com quan Debon va presentar una cançó amb el títol més llarg que la lletra i quan va intentar explicar per què havien fet un disc de 40 cançons: "Veníem d'un disc aixà, i ara ens ha sortit així". Així vol dir un disc de pop que és un elogi de la miniatura i, alhora, una demostració de llibertat creativa.

'L'estaca' de Petti

Dijous a la nit, després de l'exhibició de Mayte Martín, va arribar l'hora de l'espectacle sobre l'avarícia del Brossa Quartet de Corda amb Falsalarma i el contratenor Jordi Domènech, que va cantar la carta de penediment de Fèlix Millet! Més tard, a la Carpa Negra, va actuar el navarrès Juan Luis Pérez Mitxelena, més conegut com a Petti. És un d'aquells cantautors de gola forta que han de cantar allunyats del micròfon. Va tocar tot sol, amb unes esmolades guitarres acústiques, fent córrer un repertori en què respiren tradicions nord-americanes i basques, de Steve Earle i Mark Lanegan a Mikel Laboa. En aquesta cruïlla també hi cap Lluís Llach: Petti va cantar L'estaca amb la lletra que va traduir a l'euskera el poeta Xabier Lete. Va ser una versió poderosa, com si la fes el Neil Young més despentinat.

La Negra tampoc necessita micròfon. A la Jazz Cava va cantar una bona estona a pèl. Ho permetia el lloc i el format de l'actuació, només acompanyada del guitarrista Juan Fernández, El Panky . Amparo Velasco, amb una presència escènica certament impactant, va dedicar bona part del repertori a les cançons de La que nunca , que va interpretar amb més aires de bolero i blues que de flamenc i jazz, però sempre amb la visceralitat marca de la casa.

Més continguts de