Publicitat
Publicitat

CINEMA

'Hara kiri: death of a samurai' i 'The yellow sea' constaten el domini asiàtic del cinema de gènere

Àsia apuja el nivell de Sitges

Superat amb èxit de públic el primer cap de setmana, el Festival de Sitges canviava de marxa ahir amb una jornada artísticament meritòria que inclou alguns dels candidats més ferms per endur-se premi al palmarès del festival. Dos directors asiàtics obrien foc: el japonès Takashi Miike i el coreà Na Hong-jin, que presentaven respectivament Hara kiri: death of a samurai i The yellow sea .

En certa manera, Miike repeteix a Hara kiri la jugada de 13 assassins , l'èpic film de samurais que es va presentar a Sitges l'any passat. El director d' Audition es torna a fixar en el vessant més crepuscular del chambara japonès, el gènere d'acció protagonitzat per samurais, i realitza un remake del clàssic del 1962 de Masaki Kobayashi, Harakiri . I el classicisme i contenció de 13 assassins ja va sorprendre en un director tan amant dels excessos, Hara kiri continua aquesta línia amb una proposta encara més reposada, que concentra la violència en dues escenes al principi i al final del metratge i dedica bona part a explicar en clau de melodrama el passat dels personatges. Així, coneixem les penúries que condueixen un samurai a l'atur -són temps pacífics, mala cosa per als guerrers- a presentar-se davant un gran senyor i sol·licitar permís per suïcidar-se, amb l'esperança que el senyor li tregui la idea del cap amb una petita ajuda econòmica. Temps desesperats, mesures desesperades.

Cal dir que les més de dues hores passen un mica lentament. Miike té més traça a descriure la poètica de la violència que la de l'amor: la vida domèstica dels personatges, tot i que ben explicada, es podria haver resumit molt més. La gran novetat respecte a 13 assassins , l'ús de la tecnologia 3D d' Hara kiri es queda en simple anècdota.

Na Hong-jin, que ja va triomfar el 2009 a Sitges amb The chaser , torna al festival amb el seu segon llargmetratge, The yellow sea , un thriller trepidant que segueix el protagonista, un pare de família coreà que malviu a la Xina fent de taxista, un home tocat per la desgràcia que, desesperat, accepta l'encàrrec d'un mafiós local per matar una persona a Corea. Allà, prepara el crim mentre busca la seva dona, desapareguda des de fa mesos, però a l'hora d'executar l'assassinat tot va malament i la situació es complica fins a extrems delirants. Tot d'una, és l'home més buscat per la policia coreana i per dues bandes rivals de gàngsters.

Ara que es parla tant de Catalunya i Espanya com a potències internacionals del cinema de gènere, cintes com la de Na Hong-jin posen en perspectiva aquestes afirmacions: quant al cinema d'acció, la indústria coreana (o la japonesa o la de Hong Kong) porta molt avantatge. L'extraordinària factura de The yellow sea , el seu virtuosisme narratiu i la seguretat amb què transita del noir mellvillià al frenesí d'una persecució inacabable, salvatge i espectacular, són ara per ara inimaginables en el context nacional. La cinta, tot sigui dit, és la millor que s'ha pogut veure en la competició oficial fins ara, i ja truca a la porta del jurat exigint el seu premi.

Crisi social i postapocalipsi

La secció oficial no només ha tingut color asiàtic. El brasiler Marcos Dutra va presentar Trebalhar cansa , codirigida amb Juliana Rojas, un pertorbador drama social amb elements sobrenaturals i la crisi econòmica com a teló de fons, una barreja insòlita que parla dels monstres que tothom amaga a l'armari i que l'actual crisi està fent sortir a la llum.

L'altre títol de la competició és Bellflower , escrita i dirigida pel nord-americà Evan Glodel i protagonitzada per una delirant parella d'amics obsessionats per Mad Max , que es preparen a consciència per ser els reis del mambo postapocalíptic. La cinta comença com un romàntic mumblecore i acaba amb una al·lucinògena concentració de testosterona. Desconcert al quadrat.

Més continguts de