BarcelonaLa mort de Josep M. Ballarín, a més de deixar-nos orfes d’un home profundament lliure, és també la fi d’una època. Amb ell s’acaba definitivament aquella Catalunya cristiana i antifranquista feta a si mateixa a partir de la desfeta física i moral de la Guerra Civil. La d’homes i dones que van reescriure el país des de les seves cendres, des de la cultura, des de la catalanitat i en el cas de Ballarín des d’una Església poc comprensiva amb els seus fills rebels. Ell era el més heterodox d’una família d’intel·lectuals cristians i catalanistes –una suma impossible tant durant la guerra com en el franquisme- que van transitar entre la literatura i la política, personatges profundament compromesos amb el redreçament democràtic del país com Albert Manent, Josep Benet, Joan Triadú, Paco Candel i Jaume Lorés. Ja no en queda cap.
Menys Lorés, el més jove, tots havien viscut en la seva primera joventut en l’època de la Generalitat republicana. Havien viscut la il·lusió de la Catalunya republicana. I la duien com un tresor, i com un deure, al cap i al cor. El seu era un esperit d’unitat i d’humanisme, que superava ideologies. Especialment Benet, Lorés –que va ser deixeble de Ballarín al seminari de Solsona-, Candel i el mateix Ballarín, van encarnar la transversalitat catalanista, del PSUC a Convergència, passant pel PSC. Ballarín, com Lorés, va ser amic personal de la Catalunya dual de la Transició, la de les dues bandes de la plaça de Sant Jaume, encarnada pel president Pujol i l’alcalde –i després també president- Maragall. Amb tots dos va mantenir una estreta relació fins al final.
La seva transversalitat va tenir, a més, una altra dimensió: la d’intel·lectual del poble. Salvant totes les distàncies literàries i personals, va ser una mena de Verdaguer muntanyenc. Va posar la seva erudició al servei de la connexió amb la gent, a través de la literatura i els mitjans de comunicació. El seu mossèn Tronxo és un monument a la llengua més genuïna i a la ingenuïtat més profundament autèntica.
Des del seu retir actiu i compromès primer a Queralt i després a Gósol, Ballarín encarnava el sentit comú de la bondat projectat damunt de tots nosaltres. Des de la seva fe heterodoxa, integrava moltes sensibilitats. Des de la seva catalanitat a flor de pell, oferia una cultura a tothom qui la volgués fer seva.
Amb Ballarín s’acaba una estirp de bons homes, de catalans que van fer possible, amb tenacitat i generositat, la continuïtat del país.
