Beach House hipnotitzen al Primavera Sound
El concert de la parella nord-americana va ser el més seguit en l'última jornada al Fòrum. També hi va destacar el directe dels bascos de Lisabö
BarcelonaEl Primavera Sound va viure dissabte la definitiva consagració de Beach House com a grup del moment. Victoria Legrand i Alex Scally van actuar a l'escenari Mini. Era l'hora de presentar en directe les cançons del nou disc 'Bloom', i el públic del festival hi va respondre massivament. De fet, tret de l'escenari Ray-Ban durant la segona part de l'actuació de Dominique A, la resta d'escenaris van quedar més aviat buits. Aquesta és la magnitud de l'expectació de generen Beach House.
El concert va començar a les fosques, amb Legrand i Scally amagats darrere el fum i alimentant el misteri, com ja van fer l'any passat al Poble Espanyol. Les principals diferències respecte aquell concert van ser dues. La primera, òbviament, el repertori, ara reparttr essencialment entre els discos 'Teen dream' (2010) i el recent 'Bloom'. La segona diferència és una qüestió de percepció: sembla que Victoria Legrand comença a ser conscient del seu paper com a nova diva 'indie' i del poder hipnòtic de la seva gran veu. La majoria del públic va seguir el concert molt concentrat, com si també formés part de les atmosferes que enlairen el pop de Beach House. I encara hi ha un tercer aspecte important: el so i la interpretació formen part d'un concepte que dóna unitat al directe, i que fa que cançons noves com ara 'Wild', 'Lazuli' o 'Myth' lliguen perfectament amb les dels discos anteriors, gairebé com si el concert fos una sola cançó.
Quan va acabar l'actuació de Beach House, el públic es va dispersar pels altres escenaris i, sobretot, per les barres de menjar. Així les coses, Saint Etienne, els substituts de Björk a l'escenari principal, van tenir una audiència menor, formada per admiradors i algun passavolant que s'hi quedava uns minuts i marxava cap a altres espais. Saint Etienne van ser fidels a l'elegància ballable del seu pop electrònic, que va sonar amb poc volum i amb poc poder de convicció més enllà de les primeres fileres. Sarah Cracknell, que fa una setmana tenia una faringitis que fins i tot podia haver fet perillar la seva presència a Barcelona, va cantar una mica justa de veu, i malgrat la bona fusta d'algunes cançons com 'Mario's Café' o 'Tonight, tot plegat va donar la sensació que els Saint Etienne del 2012 no poden ocupar el 'prime time' d'un gran festival.
Ben diferent va ser l'actuació dels bascos Lisabö, que van organitzar una catarsi de soroll harmònic a l'escenari Ray-Ban. Dos bateries, dos guitarristes i dos baixistes, tot doble, com la intensitat del seu rock hereu del millor 'posthardcore'. La resposta del públic va ser igualment catàrtica davant l'energia exhibida pel grup. Per cert, l'equip de suport es va guanyar el sou intentant minimitzar les destrosses: micros que queien violentament, guitarres que impactaven amb el terra o colpejaven les bateries. Va ser una teràpia existencial de primera i alliberadora de tensió amb ràbia política inclosa dirigida contra banquers, empresaris i el conseller Felip Puig.
La política, si més no la reivindicació dels moviments alternatius, també va estar present a l'Auditori. La canadenca Buffy Sainte-Marie, més rockera que 'folkie' va aprofitar el concert per defensar la seva història des de tots els angles: com a cantant, compositora i activista, informa Borja Duñó. Va interpretar 'Universal soldier', va cantar a la mare natura, va recordar que 'Until it's time for you to go' és una composició seva tot i que la va popularitzar Elvis Presley i va acabar amb un ball dels nadius nord-americans.
