El CaixaForum es guarneix amb l’or dels mochica

BarcelonaAi Apaec, el gran heroi mitològic de la cultura mochica del Perú precolombí, podia viatjar als tres mons que formaven l’univers d’aquesta civilització. Les plomes d’au que portava al cap, on també hi havia la figura d’un felí, probablement un jaguar, el connectaven amb el cel. I al cinturó hi portava una serp que el posava en contacte amb el món subterrani de les aigües i també dels morts. “És un heroi molt arquetípic, pot recordar al d’altres cultures com Guilgameix i Hèrcules”, diu Ulla Holmquist, la comissària de la mostra que el CaixaForum dedica a partir d’avui a la cultura mochica, L’art mochica de l’antic Perú. Or, mites i rituals. A més d’haver seleccionat les 200 ceràmiques, objectes cerimonials i peces tèxtils i de joieria -imponents- que formen la mostra, Holmquist és la curadora en cap del museu d’on provenen, el Museu Larco de Lima. No se sap del cert que Ai Apaec, que vol dir l’executor, fos el nom de l’heroi, també conegut com el Déu Creador. El va batejar el fundador del museu, l’enginyer, arqueòleg i historiador Rafael Larco Hoyle, pioner en l’estudi d’aquesta cultura, i el nom s’ha mantingut en reconeixement a la seva tasca.

L’últim àmbit de la mostra està dedicat al gran Ai Apaec i les ceràmiques que s’hi exposen -es representava amb ullals- expliquen que va morir després de derrotar criatures monstruoses. Però els cicles es van complir i es va tornar a regenerar. L’heroi va renéixer amb la forma d’un fruit, que sembla que està vinculat amb el caràcter agrícola d’aquesta civilització, sorgida a la costa oest de Sud-amèrica mentre a la Mediterrània l’Imperi Romà arribava a la fi i el succeïa l’Imperi Carolingi.

La cultura mochica es va desenvolupar entre el 200 i el 850 dC a les valls del nord del Perú, al voltant del riu Moche. Aquestes valls eren desèrtiques i les van convertir en terra fèrtil gràcies a obres d’enginyeria hidràulica. Els líders mochica tenien el poder polític i religiós i també el control de les aigües. Les peces exposades representen el bo i millor dels fons del Museu Larco, que té 45.000 peces mochica a les seves col·leccions. Les ceràmiques “són com llibres tridimensionals -explica Holmquist-. Són com escultures buides. Més que contenidors de fluids, contenen missatges. Aquestes peces representen una manera alternativa d’escriure: mostren com eren la natura, els cels i l’interior de la terra. L’art representa els éssers que els habiten”.

Tombes com cases enterrades

“Les ceràmiques es realitzaven en tallers molt especialitzats pròxims als centres de poder. Aquests tallers eren mutifamiliars, com confraries, i també estaven especialitzats en els temes que representaven”, descriu Holmquist. Les excavacions arqueològiques que van començar a fer-se durant les primeres dècades del segle XX al Perú van presentar el país “com un important bressol de civilització que va començar 3.000 anys abans de Crist”. Així, l’exposició vol contribuir a divulgar la cultura peruana antiga, molt més antiga que l’inca. Les peces exposades provenen d’aixovars funeraris de personatges importants de la societat mochica, com els sacerdots i les sacerdotesses. Gairebé es tractava de cases subterrànies. Però “les tombes més humils també tenien material funerari, es tractava d’una cosmogonia compartida. Es passaven la vida fent aquests objectes perquè els enterressin amb ells i viure la vida després de la mort”, subratlla l’experta.

L’enterrament mític dels mochica és la tomba del vell senyor de Sipán -considerat el Tutankamon d’aquesta cultura-, però no s’exposa al Museu Larco sinó que té museu propi, el Museu Tumbas Reales de Sipán. Les excavacions arqueològiques més recents, on s’han pogut observar els objectes en el seu context, apunten que els conjunts de ceràmiques “tenien un discurs iconogràfic de transformació de la persona enterrada en un déu. Formaven una escenografia que explicava una història”. Així i tot, els recipients funeraris per excel·lència eren els càntirs on es guardava la chicha, la cervesa feta amb blat de moro.

Del sexe al sacrifici ritual

Els difunts havien de seguir complint les seves funcions al món dels morts, fins i tot les sexuals. Així ho revelen una sèrie de peces eròtiques sobre “la sexualitat que porta la fertilitat” -les relacions sexuals entre un home i una dona- i l’activitat propiciatòria de l’expulsió del semen, com el sexe oral, la masturbació i el sexe anal. Les relacions sexuals no només eren vistes dins l’òrbita de la reproducció, sinó que l’esperma també era una font de fertilitat de la terra, i fins i tot van elaborar un vas que representa un esquelet erecte. A l’altre extrem de la càrrega eròtica d’aquestes peces hi ha les que fan referència a la caça i als combats, els sacrificis i les ofrenes rituals.

Els mochica van traslladar fruits com el blat de moro, la iuca i les patates al terreny de la mitologia del “món de baix”. També és el cas dels animals. Els líders polítics s’identificaven amb el poder del jaguar, l’animal més temut. La caça del cérvol també tenia un contingut ritual lligat a l’agricultura. Així mateix, els combats rituals, el perdedors dels quals eren degollats i la seva sang convertida en ofrena, també estaven relacionats amb els canvis d’estació i amb les crisis climatològiques. En aquestes lluites els combatents anaven ben guarnits, per oferir als déus la millor sang.

L’art mochica de l’antic Perú. Or, mites i rituals representa una nova aliança estratègica de l’Obra Social La Caixa amb un museu internacional. Després de Barcelona, l’exposició es podrà veure també al CaixaForum de Madrid, Palma, Saragossa, Tarragona i Girona.