Cameron Díaz: «La nostra vida depèn massa dels “m’agrada” que tenim a Facebook»

Nova YorkHan passat més de 20 anys des de l’estrena de La màscara, la pel·lícula que va posar Cameron Diaz en el mapa de Hollywood, i l’actriu ha treballat amb Martin Scorsese, Oliver Stone i Danny Boyle per demostrar que és molt més que aquella cara bonica que enamorava Jim Carrey. Amb la versió actualitzada d’ Annie, que arriba als nostres cinemes aquest cap de setmana, Diaz explora el seu vessant més pallasso, vulgar i mesquí, molt allunyat de la serenor que desprèn en persona.

¿Va sentir la pressió de superar l’emblemàtica senyoreta Hannigan de Carol Burnett a la primera Annie del 1982?

No voldria mai trobar-me en la posició d’igualar o fins i tot millorar la interpretació d’una altra actriu. Vaig concebre la senyoreta Hannigan com un personatge completament nou. Els seus conflictes són molt diferents. El problema del meu personatge és que no és famosa. És un canvi respecte al tipus de societat de la primera pel·lícula i la d’ara. La nostra vida depèn massa del nombre de “m’agrada” que tenim a Facebook o del de seguidors d’Instagram.

Utilitza Instagram?

Hi tinc un compte però fa mesos que no hi penjo fotografies. No tinc l’instint de compartir el que estic fent amb gent que no és amb mi físicament en aquell moment. L’altre problema és que si sóc en un lloc públic i algú em veu fent una foto immediatament s’ho pren com una invitació a fer-me una foto.

A La boda del meu millor amic la vam veure cantar en un karaoke, però a Annie porta el pes de diverses cançons. Era el gran repte?

Cantar bé no em surt de natural [esclata a riure]. Vaig acceptar la pel·lícula conscient de la preparació que necessitaria. Aquest és el resultat i n’estic orgullosa. Segur que hauria pogut sortir més bé però també t’asseguro que hauria pogut sortir molt pitjor [riu].

¿Li va costar sentir empatia per Hannigan?

Hannigan, com la societat actual, es concentra en les coses equivocades. Creiem que la fama i els diners ens portaran la felicitat i depenem de l’adulació dels altres. I això és el que fa el meu personatge. Es castiga a ella i també a les nenes perquè ha perdut l’oportunitat de ser una estrella. En comptes de tirar endavant i estimar-se pel que és, està encallada en la seva frustració.

Quina és la lliçó més important que li ha donat la vida?

El pensament positiu és essencial. T’has d’estimar i acceptar els teus defectes i no veure’ls com a això, sinó com una part intrínseca de tu. M’agradaria que la gent aprengués a estimar-se i que veiés que mereix rebre l’amor dels altres.