Canes s’entusiasma amb la nova joia de Pixar
Imaginativa i agredolça, ‘Del revés’ està protagonitzada per les emocions d’una nena d’onze anys
Enviat especial a CanesD el revés ( Inside out ), el nou treball de la factoria Pixar, va fer tremolar ahir els fonaments d’un Grand Théâtre Lumière de Canes que va aplaudir enfervorit el film, potser el moment més emocionant de tot el festival. Es tracta del retorn de Pixar a l’excel·lència de Toy Story 3 i Up, a l’equilibri perfecte d’humor, tendresa, melancolia i emoció.
Però també a l’audàcia: Del revés no està protagonitzada per princeses, animals o robots, sinó per les emocions d’una nena d’onze anys, la Riley. Són l’Alegria, la Ira, la Por, la Tristesa i la Repulsió i, des del quarter general del cervell, prenen les decisions que determinen el comportament de la Riley i les seves reaccions. Creixen amb la nena, la cuiden i alimenten de nous records les illes que configuren la seva personalitat: la família, l’hoquei, l’amistat i la disbauxa. Però quan els pares de la Riley es traslladen a San Francisco, la nena perd el seu tarannà feliç i el seu món interior es trastoca, cosa que fa que la Tristesa i l’Alegria visquin una aventura apassionant per les àrees perifèriques del cervell.
Amb una gran senzillesa, Del revés -que no s’estrenarà a casa nostra fins al 17 de juliol- aconsegueix que cada emoció tingui una qualitat única com a personatge i converteix el cervell de la Riley en un univers fascinant. En la seva odissea per recuperar uns records bàsics extraviats, la Tristesa i l’Alegria travessaran el subconscient, la memòria a llarg termini, la imaginació i la hollywoodenca fàbrica dels somnis, uns escenaris que la pel·lícula sap explotar sense convertir la trama en un llarg acudit privat per a puericultors. El director, Pete Docter -també responsable d’Up i Buscant en Nemo -, ofereix un espectacle universal i terriblement lúdic, farcit d’acudits, idees visuals i narratives. L’escena en què la Tristesa i l’Alegria passen per l’àrea del pensament abstracte i van perdent dimensions fins a veure’s reduïdes a formes no figuratives és d’un atreviment conceptual gens habitual en un blockbuster animat. Pixar continua marcant les distàncies respecte als seus rivals i fins i tot respecte a la resta de títols del festival: si fos en la competició oficial, estaríem parlant segur d’un dels grans aspirants a la Palma d’Or.
Què passa dins d’un cap?
Docter va explicar ahir que la idea de la pel·lícula va sorgir quan un dia, després de veure que la seva riallera filla s’havia convertit en una adolescent melangiosa, es va preguntar “què passava dins del seu cap”. Potser per aquest origen i la seva complexitat, Del revés podria ser la primera pel·lícula de Pixar que, sense abandonar el registre infantil, gaudiran potser més els pares que els fills. “Volíem fer una pel·lícula que parlés al món sencer i al mateix temps fer alguna cosa que no s’hagués vist mai -va explicar ahir John Lasseter, fundador de Pixar i director creatiu de Disney-. I hem treballat molt com funcionen les emocions, la memòria i el cervell des del punt de vista científic i psicològic”.
Però, al final, si la pel·lícula funciona no és pel rigor científic ni l’originalitat del seu imaginari, sinó per l’habilitat del film per arribar al cor de l’espectador. I ho fa amb un missatge gairebé subversiu: la importància de la tristesa en la vida emocional i el seu paper en el sempre difícil tràngol de fer-se gran. Pixar ha fet una pel·lícula infantil sobre com el patiment emocional és una part fonamental de la vida; només per això, mereix tots els aplaudiments.
A diferència de tantes cintes animades recents, Del revés no transmet mai la sensació d’estar dissenyada per convertir-se en una franquícia de seqüeles o una màquina de marxandatge. És possible que la pel·lícula acompanyi l’espectador la resta dels seus dies, però no tant en forma de samarreta o joguina d’acció, sinó de record inesborrable. Perquè a més de ser un entreteniment enlluernador, ple d’aventura física, que farà les delícies dels més petits, i de gags brillants -són especialment hilarants les excursions del film al cervell dels pares de la Riley i d’altres personatges-, Del revés pot servir per comprendre millor la manera com reaccionem a les situacions de la vida en diferents moments i els motius pels quals de vegades ens sentim de determinada manera. Però sobretot per reviure l’agredolç sentiment de dir adéu a la infància i fer les primeres passes cap a la vida adulta; acomiadar-se de la innocència per ajustar-se interiorment a una nova realitat exterior. Un trànsit que Pixar captura en tota la seva esplendor d’una manera absolutament magistral.
Famílies trencades i un conte anticapitalista
El prestigi d’ Oslo, 31 d’agost, l’anterior film del danès Joachim Trier, li ha donat la possibilitat de rodar Louder than bombs amb un càsting internacional (Isabelle Huppert, Jesse Eisenberg i Gabriel Byrne) i participar en la competició oficial de Canes. Però aquest drama sobre els intents d’una família per acceptar la mort de la mare resulta insubstancial en la seva inerta contemplació de la deriva dels personatges. L’altre film de la competició, Le loi du marché, del francès Stéphane Brizé, segueix un home a l’atur (magnífic Vincent Lindon) en la seva esforçada i difícil lluita per trobar feina que el porta a ser guarda de seguretat d’un supermercat amb el punt de mira posat en els treballadors. L’aparent sobrietat de la posada en escena d’aquesta poc subtil faula anticapitalista es contradiu pel maniqueu subratllat de la noblesa i abnegació de l’obrer.
