Publicitat
Publicitat

ARTS ESCÈNIQUES

El genial coreògraf belga tanca la seva trilogia al Mercat de les Flors amb l'eclèctic 'Babel (words)'

Cherkaoui, una identitat feta de paradoxes

Durant dècades l'eclecticisme s'ha considerat un terme pejoratiu. Quan en arquitectura es buscava denigrar un edifici només calia penjar-li l'etiqueta d'eclèctic per condemnar-lo a la pitjor categoria. Després va arribar la postmodernitat i va proclamar que era bona la cultura mosaic, la igualtat radical entre alta i baixa cultura, entre el que era exquisit i popular, entre el pop i l'avantguarda elitista. Potser ha estat la dansa la disciplina artística que ha assimilat més bé aquesta nova estructura creativa i la que ha generat resultats més bons. Durant els últims quinze anys, han progressat sensiblement els creadors que s'han acostat a la dansa amb una visió desacomplexada de la seva feina, en part motivada per la hibridació amb altres arts, en part provocada per una defensa acèrrima de les seves afinitats personals, d'una cultura dansística autodidacta, viva i integrada en els seus treballs després de passar per mestres i escoles de prestigi.

El Mercat de les Flors acull aquest cap de setmana un dels representants més sòlids d'aquest corrent feliç de deixar-se contaminar per la calidoscòpica realitat de la cultura. Sidi Larbi Cherkaoui no s'ha cansat de proclamar durant els últims anys tot el que han aportat al seu treball les paradoxes i contrastos que ha acumulat durant la seva curta trajectòria vital i professional. Babel (words) és la peça final d'una trilogia -iniciada gairebé sense pretendre-ho amb Myth i Foi - que resumeix a la perfecció aquest concepte.

La seva obra es resisteix a qualsevol ortodòxia o encasellament, sobretot a l'etiqueta de dansa contemporània, un terme que rebutja de ple. ¿Com es pot tancar en un marc creatiu unes coreografies que recullen tot el que li ha passat a Cherkaoui, tot el que ha après, experimentat, sofert, el que li interessa, li ve de gust i aprecia? És una celebració de l'eclecticisme de l'artista que es fa a si mateix dins i fora dels marges de la cultura reconeguda. Com aclaria en una entrevista al Sunday Times (2009): "Mai he sentit que el meu camí es limitava a un tipus de cultura, una única visió, una sola veritat. Sóc una persona carregada de dubtes. I m'agrada dubtar. Crec que és una de les coses més importants que hauríem de tenir en la nostra vida".

De Pina Bausch i Akram Khan

Encara que alguns l'assenyalen com a successor de Pina Bausch, la seva relació amb l'escola de Wuppertal es percep en la manera que atrapa i projecta emocions, i crea forts llaços de complicitat entre el moviment, la música, els ballarins i els espectadors. I igual que Bausch, concep els seus ballarins com universos complets que xoquen en un escenari per crear una nova energia col·lectiva que arriba a la sala com una onada expansiva. Així, a Babel es reuneixen tretze nacionalitats diferents. Un xoc cultural que es reflecteix en diferents tradicions i escoles de ball i el brillant calaix de sastre musical format per ritmes hindús, percussions japoneses, composicions medievals, a més de les peces de Patrizia Bovi compostes per a aquesta coreografia.

Sorprenent harmonia a partir de la convivència dels contraris, com la seva pròpia vida: fill de pare musulmà i mare catòlica, mig flamenc, mig marroquí, alumne d'una escola laica que assisteix a l'escola alcorànica. Amb Akran Khan comparteix la construcció d'una identitat artística pròpia a partir de les seves contradiccions personals. Com el coreògraf angloindi, ha viscut la fructífera col·lisió de mons que en principi no entrarien mai en contacte, encara que amb Khan aquest big bang es fa més complex amb l'empremta de la dansa tradicional hindú.

El ball irromp en la seva biografia com un passatemps solitari davant d'un videoclip. Un aprenentatge sense mestres, pur plaer pop que Cherkaoui reivindica en les seves coreografies tot i haver passat posteriorment per les influències més avantguardistes de la dansa europea, com les d'Anne Teresa de Keersmaeker, Wim Vandekeybus o Alain Platel. És amb Platel quan descobreix la necessitat de crear, un impuls que es faria realitat el 2000 amb la premiada Rien de rien .

En unes declaracions fetes el 2008 a Los Angeles Times prèvies a l'estrena a UCLA de Myth explicava la naturalesa contradictòria de les seves coreografies, encara que es resisteixi a qualificar les seves obres d'autobiogràfiques: "En el meu treball intento reunir tot el que conec i dividir-ho en peces que una vegada unides en un nou tot tinguin un sentit per a mi. No és simple patchwork , realment intento crear una interconnexió entre coses que semblen que no tenen a veure, el mateix intent que faig per conèixer la meva pròpia identitat".

Més continguts de