Publicitat
Publicitat

Elinor Burkett: "Els protagonistes del film volen respecte, no pietat"

Kafkià "Vaig anar a ensenyar periodisme a la universitat de Zimbàbue, on és il·legal exercir el periodisme sense llicència" Infern "El país té un atur del 94%, no hi ha futur i l'economia està col·lapsada. La situació és especialment dura per als joves"

Elinor Burkett (Filadèlfia, 1946) retrata a Ithemba un grup de músics minusvàlids, Liyana, un exemple de superació i coratge en el pitjor dels escenaris possibles: Zimbàbue, un país assolat per una inflació salvatge, epidèmies de còlera i una corrupció endèmica. Burkett, que el 2010 ja va guanyar un Oscar per un curtmetratge sobre una de les cantants del grup, diu que els protagonistes d' Ithemba no es queixen mai. "Però això no vol dir que no lluitin!", diu. És fàcil endevinar que ella també és lluitadora de mena.

Què la va portar a Zimbàbue?

Vaig anar-hi a ensenyar periodisme a la universitat, en un país on és il·legal exercir el periodisme sense una llicència. I no me la van concedir mai. Així que ensenyava com exercir el periodisme a uns estudiants que, si ho feien, anirien a la presó.

Era una universitat pública?

Sí. Boig, oi? I encara més: el meu sou el pagava el govern nord-americà. Però el govern de Zimbàbue odia els Estats Units! Tot plegat era kafkià. Imagina't: ets un periodista, veus mil històries cada setmana i no pots escriure'n cap.

Però sí que va poder filmar-ne una.

Vaig conèixer aquest grup, Liyana, format per músics amb discapacitats. Eren tan bons que no ho podia deixar passar. Mai m'hauria imaginat convertir-me en cineasta, però aquesta història era visual, així que la vaig rodar. Sense llicència, esclar.

I com va esquivar les autoritats?

Vaig anar a la Central d'Intel·ligència, em vaig presentar i els vaig explicar que volia ensenyar a filmar als meus estudiants. A la universitat només hi ha tres professors, o sigui que tinc un cert estatus. Ho vaig explicar a tothom, fins i tot va sortir a la premsa local. Ningú va sospitar.

No va tenir cap problema?

Si jo hagués portat la càmera, sí, però per sort el meu operador era negre, i això el feia invisible. La raça, per cert, també influeix en la manera de rodar, tant per la seva mirada com per la manera com ells miren a la càmera que porta un operador negre. Ara, quan veig documentals sobre l'Àfrica, puc endevinar de seguida la raça del càmera.

Al film es retrata Zimbàbue com un veritable infern.

La inflació ha disminuït una mica, però l'atur encara és del 94%. La situació és especialment dura per als joves. No hi ha futur ni feina. L'economia està col·lapsada. Abans Zimbàbue era un país ric, l'esperança de vida era de 65 anys. Ara, de menys de 40.

En aquest escenari apocalíptic, retrata precisament qui ho hauria d'estar passant pitjor.

La història dels africans sempre ha sigut una història de víctimes, víctimes de la guerra, de les lluites tribals, de la fam... Així que la resta del món els compadeix. El que em va fascinar dels membres de Liyana és que poden reclamar aquesta pietat amb més raó que ningú, però no la volen. Volen respecte. La pietat no els ajudarà. Per mi, aquesta hauria de ser la història de l'Àfrica.

Ithemba vol dir esperança. Quina és l'esperança de Zimbàbue?

Superar el passat colonial i mirar d'una vegada cap al futur.

Més continguts de