Enric Huguet: “superdotat” i senzill

BarcelonaEl dissenyador Enric Huguet (Barcelona, 1928) no accepta els elogis fàcilment. Sense deixar de somriure, matisa les lloances sobre la seva trajectòria de més de 60 anys, que inclou treballs tan presents en la memòria col·lectiva com el logotip de la casa Santiveri (04), el de les autopistes (07), els dissenys de les portades dels diccionaris Vox, la capsa de Gelocatil (08) i un dels cartells dels Jocs Olímpics de Barcelona. El Col·legi Oficial de Disseny Gràfic de Catalunya repassa la seva carrera amb el llibre Enric Huguet. 60 anys de la història del disseny gràfic català, i ell, a més de dissenyar-lo, l’ha convertit en un llibre coral, ja que ha convidat a participar-hi gairebé 50 col·legues, i vint hi han escrit el seu testimoni. Huguet els va dir que no havien de parlar necessàriament d’ell. Un dels articles el signa l’historiador de l’art i crític Daniel Giralt-Miracle. Tot i l’amistat que els uneix, Huguet renega afectuosament de qui el defineixi com un dissenyador “superdotat”.

Enric Huguet. 60 anys de la història del disseny gràfic català és un llibre sorprenent, perquè no sembla el recull de l’obra d’un sol creador. El talent i la versatilitat han permès a Huguet realitzar treballs que semblen sortits d’unes altres mans. Per exemple, el 1963 va resoldre els anuncis d’un medicament contra l’insomni i l’ansietat amb una sèrie de dibuixos de caràcter expressionista i el 1974 va fer una sèrie d’il·lustracions magnífiques a color per promocionar el Calcium Sandoz Forte (06). “El gag que la roba i la carn es transparentin i es puguin veure els ossos ha tingut més èxit del que em pensava mai que podria tenir”, admet el dissenyador. Tot i així, una altra vegada Huguet rebaixa la importància de tenir un talent tan polièdric. “Hi ha dissenyadors que tenen una empremta pròpia. Això vol dir que tenen personalitat, un estil i un univers propi. Però una persona que ha de comunicar, s’ha d’adaptar a les necessitats del que ha de comunicar, no ho ha de fer sempre de la mateixa manera. És una qüestió d’ofici. En canvi, he perdut l’oportunitat de tenir un estil”, explica. I dins aquesta pluralitat, el dibuix apareix com un fil conductor: “Anunciar un producte amb un dibuix marca més la diferència, sempre tindrà més entitat i hi haurà més lligam amb la marca que anuncia que si és una fotografia”, subratlla el dissenyador.

Crònica del país

Els dissenys d’Enric Huguet, que segueix treballant, també permeten fer una crònica gràfica de la política des de la segona meitat del segle XX. Encara en ple franquisme, l’Instituto Nacional de Publicidad li va censurar una portada per a la seva revista perquè la va trobar punyent (05). La il·lustració és un al·legat contra el capitalisme salvatge, representat per un gall ferotge que té a dins una dona misteriosa que alleta dos nadons amb copalta, potser dos futurs taurons de les finances.

En canvi, un cartell que va fer per a la Diputació de Barcelona l’any 1976 respira serenor. Aquest disseny va experimentar un canvi significatiu. L’encàrrec consistia en una il·lustració que destaqués que Barcelona era una província tant de mar com de muntanya, representada per un pagès, un pescador i una dona vestida de pubilla. Però com que el procés de realització de la peça va coincidir amb el retorn de Josep Tarradellas a Catalunya, li van demanar que canviés la llegenda prevista pel lema “Catalunya t’espera”. Un tercer treball mostra el seu vessant més líric: una il·lustració per al poema de Salvador Espriu Tal vegada aquest Nadal realitzada el 1974 i que recorda els escenaris onírics de Josep Maria Subirachs.

A més de dissenyador, Enric Huguet ha sigut professor a l’Escola Massana durant més de 30 anys. Pertany a la generació posterior a la de Ricard Giralt Miracle, i també està considerat un pioner del sector a Catalunya, amb altres dissenyadors com Josep Pla-Narbona, Amand Domènech, Joan Pedragosa i altres professionals amb els quals va fundar l’any 1961 l’Associació de Dissenyadors Gràfics del Foment de les Arts Decoratives, la primera associació de grafistes a l’Estat. “Ens diuen pioners, però no ho som. Sí que som pioners en haver donat nom a la professió amb la fundació de l’associació”, conclou Huguet.