Enric Marco, l’home que deia el que volíem sentir
Cercas insisteix que «‘memòria històrica’ és un oxímoron» en un debat sobre ‘El impostor’
BarcelonaEl debat Testimoni, història i memòria a ‘ El impostor’ d’ahir al vespre a La Central va començar amb les intervencions reflexives dels professors Xavier Pla i Marta Marín-Dòmine i el psicoanalista Enric Berenguer i, després de descarrilar amb les paraules inicials de Javier Cercas, la calma es va anar perdent fins que la sessió va acabar “hiperbòlicament” vint minuts després de les nou. L’escriptor va definir el seu últim llibre de la següent manera: “És una novel·la friqui com les que jo faig”. I -atenció- va defensar El impostor dient “que no és un assaig a pèl, ni pretén ser un llibre d’història... És tot això i més, és una novel·la. Tant de bo fos un artefacte que no és habitual, com s’ha dit”. Eren paraules arriscades, d’una estranya i imprevista superioritat, perquè El impostor vol ser una “novel·la sense ficció”, o, tal com recordaria Xavier Pla, “una novel·la híbrida”, que beu d’un dels corrents que més atreu un gruix important de lectors actualment, “la literatura que se submergeix en l’ambigüitat entre realitat i ficció”. Cercas s’acosta narrativament a Enric Marco: durant anys es va fer passar per supervivent del camp de concentració de Flossenbürg i va arribar a presidir l’associació Amical de Mauthausen fins que es va descobrir l’engany, l’any 2005. Marta Marín-Dòmine va explicar que, a més de seguir el cas Marco des del Canadà -on dóna classes a la universitat Wilfrid Laurier-, va quedar molt impressionada pel documental Ich bin Enric Marco, de Santiago Fillol i Lucas Vermal (2009): “Donava una nova perspectiva al cas, la distinció entre l’enunciat i l’enunciació. El que deia ell podria haver passat per un testimoni supervivent, però no ho havia viscut”. Marín-Dòmine va recordar que “el testimoni dóna fe del que ha viscut, però la víctima no necessàriament ha viscut els fets”, i va afegir en to crític que d’un temps ençà “es dóna una gran importància a la víctima”. És per això que “Marco pot ser pres com a símptoma de la nostra societat: en el seu moment sap ser la víctima, una noció que es va modificant a mesura que avança el temps”. Va recordar aquelles paraules de Montse Armengou, de TV3: “Ens crèiem Marco perquè deia el que volíem sentir”.
Un especialista en la veritat
Berenguer afegiria: “Com tot bon mentider, Enric Marco és un especialista en la veritat. Tots ens hem apropat a aquella zona d’ombra en què no sabem on comença la veritat i on acaba la mentida. Què sap ell de la veritat? Sap que és molt fràgil i que, fonamentalment, necessitem creure, perquè és molt angoixant que s’esfondrin les nostres certeses”. Tot i les intervencions, Cercas no va tenir la fortuna del matís en les seves paraules, i va afirmar que “ memòria històrica és un oxímoron, com matrimoni feliç ”, que “la memòria no pot ocupar el lloc de la història i que el testimoni pot enganyar”. A la pregunta de l’editora Maria Bohigas sobre si encara subscrivia que tot Espanya ha sigut Enric Marco, va respondre: “Marco va ser més la regla que l’excepció. Molta gent es va inventar un passat. Polítics de primer nivell, intel·lectuals i gent corrent”. I va acabar dient, potser autoreferencialment, que un article que té pendent d’escriure és “la literatura com a hipèrbole”.
