Fantàstic bany d’optimisme dins d’un drama commovedor
BarcelonaEl Christopher pateix la síndrome d’Asperger en un grau no gaire elevat. L’escola, casa seva i el seu carrer són el seu únic univers. El Christopher és un heroi que supera les pròpies limitacions sortint del seu entorn, en una història de superació d’aquelles que arriva a l’ànima i commou. El relat de Mark Haddon, a partir del qual el britànic Simon Stpehens va fer l’adaptació teatral, conté una mirada profunda i molt ben documentada sobre aquest trastorn, i és una reivindicació de les capacitats dels autistes i les possibilitats que tenen de superar les barreres que els imposa la malaltia. Però també és un drama, perquè els damnificats són totes les persones que l’envolten.
Teatralment, a més, és una història complexa pels molts espais utilitzats i, òbviament, perquè requereix un actor que doni credibilitat a la narració. Pol López (a la foto) aconsegueix una sensacional i genuïna creació des del primer moment que entra en escena. Ens creiem que té quinze anys, tres mesos i tres dies i ens sedueix amb la seva composició del personatge. Ens sorprèn amb la seva resolució. Ens descol·loca quan afirma, una vegada i una altra, que no sap mentir. Ens il·lusiona amb el seu entusiasme per l’Univers. En definitiva, crea l’empatia imprescindible per arrossegar-nos darrere de la seva història, precisament tràgica pel fet que el personatge no sap què es l’empatia. Una de les virtuts del text, i de la magnífica posada en escena de Julio Manrique, és l’espontaneïtat del personatge, gràcies a una mirada optimista que mostra el drama sense dramatismes. I en aquest sentit, el primer acte és una meravella -en el segon caldria reduir els decibels dels crits.
La funció mostra el millor del director, amb un ritme cinematogràfic encertat i solucions imaginatives, brillants, per desenvolupar l’itinerari físic i vital del personatge, aprofitant l’esplèndida i mutant escenografia de Lluc Castells. Acompanyant Pol López, un notable Ivan Benet (el pare) i una indiscutible Marta Marco (la professora de l’escola), així com cinc actors i actrius que es multipliquen meravellosament interpretant secundaris i figurants. Una gran funció que desprèn un optimisme (clínicament trampós), tan necessari en els nostres dies.
