Publicitat
Publicitat

MÚSICA

FARADAY 2011

The High Llamas i Za!, brillants pols oposats a la primera jornada del Faraday

Molt bon nivell artístic en la primera jornada del festival de música independent de Vilanova i la Geltrú, que va acollir també el comiat dels escenaris estatals del quartet britànic The Bluetones

La vuitena edició del Faraday, el festival de música independent de Vilanova i la Geltrú, va celebrar divendres la primera jornada amb èxit de públic (90% de l'aforament, segons l'organització del festival) i èxit artístic. The High Llamas i Za! van signar concerts rodons situats a banda i banda de l'espectre que cobreix enguany el festival.

Els londinencs, en formació de quintet, van donar una lliçó de classe amb el seu pop elegant, que beu del soft pop dels seixanta, amb influències de Burt Bacharach, de l'etapa Pet sounds (1966) de The Beach Boys, Free Design i Harpers Bizarre, però també proper al retrofuturisme d'Stereolab, amb qui Sean O'Hagan, líder del grup, ha col·laborat. El concert va servir per presentar Talahomi way (2011), l'exquisit últim disc del grup. I tot i que la formació del directe no incloïa secció de cordes, els violins i les violes no es van trobar a faltar. Les diverses guitarres (inclosa una acústica de dotze cordes), marimba, teclats i bateria van ser més que suficients per traslladar en viu l'elaborada proposta de The High Llamas.

Pel que fa als barcelonins, Za! van despatxar personalitat i caràcter en un enèrgic directe. La seva música, que el duo defensa només amb bateria, guitarra o trompeta i veus sovint multiplicades amb loops, mescla elements de free jazz, post rock i músiques populars tribals. És una proposta abstracta i física, capaç d'evocar l'ús ancestral i catàrtic de la música, que Spazzfrica Ehd i Papa Dupa interpreten, mig nusos i sacsejant llargs cabells, com si fos una dansa ritual. Les veus entonen càntics inintel·ligibles però amb una capacitat per comunicar sensacions enorme. I la comunicació entre el duo es una de les claus de la proposta més especial i única que es fa avui a casa nostra.

The Bluetones, per la seva banda, quartet britànic que va tastar les mels de l'èxit internacional amb el debut Expecting to fly (1996), per caure després en un immerescut ostracisme (com immerescut potser també havia estat l'èxit repentí), van arrencar a Vilanova una gira de comiat que ja no tornarà a l'estat. Després que bona part dels seus sis discos s'hagin editat sense pena ni glòria, The Bluetones van dir adéu amb un concert en què van repassar la meitat de les cançons del seu disc de més èxit (incloses Bluetonic, Cut Some Rug i, sobretot, Slight Return), van versionar Love ( Maybe the People Would Be the Times or Between Clark and Hilldale) i es van acomiadar, definitivament, ("Aquesta no és l'última cançó del concert, senyors i senyores, és l'última que tocarem al vostre adorable país", va dir el frontman Mark Morriss), amb If..., segon single del seu segon àlbum, Return to the Last Chance Saloon (1998), i un dels seus èxits.

Més continguts de