Publicitat
Publicitat

Frank Langella: “Quan vaig començar a perdre els cabells vaig pensar que la meva carrera s’havia acabat”

L'actor presenta aquest divendres a Sitges el seu mític 'Dràcula' del 1979

“Lan-ge-lla. Ge-lla. Com gelatina”, m’instrueix Frank Langella (Nova Jersey, 1938) perquè pronunciï bé el seu nom. De tècnica interpretativa precisa, exacta, el seu estatus com a actor l’il·lustren millor els seus quatre Tony que la seva única nominació a l’Oscar. Aquest divendres presenta el seu mític Dràcula del 1979 a Sitges.

El seu Dràcula està considerat ara un clàssic, però el 1979 no va tenir el reconeixement que es mereixia.

Hi estic d’acord. Però crec que va ser perquè el meu amic George Hamilton va estrenar tres mesos abans Amor a la primera mossegada, que és una comèdia meravellosa que va fer que el públic li perdés el respecte a Dràcula. Ens va fer mal, però la pel·lícula va sobreviure. Tinc curiositat per veure com la reben aquí.

Es diu que va dubtar molt abans d’acceptar el paper. ¿Tenia por de ser encasellat en el personatge?

Dràcula em podria haver fet molt ric però també molt avorrit. Si hagués sigut un èxit em podria haver passat la vida interpretant el personatge i a mi m’agrada fer les coses que m’interessen. Sempre has de pagar el preu de les teves decisions i jo no sabia si volia pagar el preu de ser famós. A més, els premis, les catifes vermelles... Són esgotadors.

Hi ha un film seu que per a mi està terriblement infravalorat...

[Tallant la pregunta] Starting out in the evening, oi?

Doncs sí. No l’ha vist gaire gent, però em sembla extraordinari.

A mi també, és el que més estimo de tota la meva carrera. És una mirada preciosa a la ment d’un escriptor. I m’agrada molt la manera d’entendre la vida d’aquell home, a qui no importa el que passi, ell segueix endavant. Es lleva cada dia i escriu unes paraules, un paràgraf...

S’identifica en certa manera amb el personatge?

El Leonard i jo som molt diferents. Ell va tenir molt d’èxit de jove i llavors va deixar de crear per dedicar-se a la família. Jo no he deixat de treballar mai. La meva carrera és com una obra de Txékhov, no és gens monòtona, té alts i baixos i períodes foscos, però sempre he tornat amb alguna cosa nova i diferent.

El 1979, quan va fer Dràcula , estava en un dels moments més alts. Havia guanyat el seu primer Tony, era el protagonista d’un gran film d’estudi, un dels actors més atractius de Hollywood... Què va passar perquè uns anys després es trobés arruïnat i sense feina?

Res, la meva vida va continuar. Em vaig casar, vaig tenir dos fills, vaig passar algun moment difícil, però vaig fer quinze obres més a Broadway i vaig guanyar tres premis Tony, una nominació a l’Oscar... L’estàndard amb què es mesura l’èxit avui dia és la fama, però la fama no té res a veure amb l’èxit. La fama és només fama. I qualsevol pot ser famós, però és molt difícil tenir èxit durant tota la teva carrera. No jutjo la meva carrera per la meva fama, sinó per la qualitat de la meva feina.

Algun cop ha dit que perdre els cabells va ser el detonant de la seva carrera com a actor de caràcter.

[Riu] Sí, és cert! Quan el vaig començar a perdre vaig pensar: “Oh, Déu meu, la meva carrera s’ha acabat, què faré ara, m’hauré de posar perruca!” Però és com la fama, no significa res. Al cap i a la fi, som alguna cosa més que caps amb cabells. I un cop ho vaig superar, no hi he tornat a pensar més.

El 1987 va interpretar el dolent de Màsters de l’Univers , Skeletor, que portava una màscara tota la pel·lícula. ¿És cert que és un dels seus papers favorits?

Així és. El meu fill tenia quatre anys i a casa sempre jugava a ser He-Man, sempre estava corrent per casa amb l’espasa cridant “Jo tinc el poder!” I quan me’l van oferir vaig pensar que al meu fill li encantaria, que sempre recordaria que el seu pare va ser Skeletor. Així que després de rodar la pel·lícula vam fer una projecció especial només per al meu fill i ell es va quedar adormit. Es va passar tota la pel·lícula dormint a la meva falda. I encara no l’ha vist! [Riu.]

Un dels Tony el va guanyar per l’obra Frost/Nixon , que després va fer al cinema. Com és el trànsit d’un mitjà a l’altre?

Molt fàcil, especialment amb un paper amb tant de diàleg com el de Nixon. Si l’has interpretat durant un any, fent 365 funcions, quan et poses davant de la càmera ja domines les paraules, són tan dins teu que no t’has de preocupar del text, només d’aportar veritat a l’actuació.

Què el motiva encara com a actor?

Trobar coses noves és meravellós. L’any passat vaig fer una obra, A father, sobre un home amb Alzheimer, que va ser molt gratificant. El meu germà va patir aquesta malaltia i va morir fa un parell de mesos. Per a mi va ser molt motivador investigar i explorar tot allò que estava vivint el meu germà, convertir aquell dolor en una altra cosa i compartir-la amb el públic. Les llàgrimes que fluïen cada nit entre el públic eren molt importants per a mi. Podria plorar ara mateix.

Les

Etiquetes

Més continguts de

le
PUBLICITAT
PUBLICITAT