Inés García Holgado: “No confio que la justícia espanyola jutgi els franquistes”

BarcelonaInés García Holgado va començar a escoltar les històries dels seus familiars desapareguts durant la Guerra Civil i el franquisme quan era adolescent. Avui aquesta advocada argentina, filla i néta d’exiliats, té 50 anys i en fa quinze que batalla per esbrinar què va passar amb el seu avi i el seu oncle. Quan va començar a investigar estava pràcticament sola. Va enviar cartes a tots els arxius espanyols i va rebre moltes respostes negatives. L’abril del 2010 va iniciar amb Darío Rivas la primera causa oberta al món per investigar els crims del franquisme. García ha estat uns dies a Catalunya per recórrer alguns escenaris de la seva història familiar: Badalona, on va néixer la seva àvia, i la serra de Pàndols, on va desaparèixer el seu oncle. L’estiu passat va donar també una mostra genètica de la seva família al banc d’ADN de la Universitat de Barcelona (UB).

Vostè va néixer a l’Argentina, on es van exiliar el seu pare i la seva àvia. ¿Com va començar a conèixer la història de la seva família?

Quan era adolescent m’ho va explicar la meva àvia. S’havia exiliat amb el meu pare el 1949, després que el meu avi, Vicente García Holgado, caigués d’un setè pis. No crec que fos un accident. El meu oncle va desaparèixer a la Batalla de l’Ebre. Un altre cosí del meu avi, el jutge Juan Romero Montesinos, va desaparèixer després de passar 15 anys a la presó. Vaig aconseguir el seu expedient fa poc més d’un mes. Un altre familiar, Elías García Holgado, va ser alcalde de Lumbrales i diputat provincial de Salamanca entre el 1931 i el 1936. El van detenir i el van afusellar el 5 de juliol del 1937, després d’un judici sumaríssim. Al Luis García Holgado el van torturar i el van afusellar en un cementiri per anticlerical i maçó.

Com va caure el seu avi?

Durant el franquisme aquests accidents passaven. Era una manera de desfer-se de la gent que molestava. El meu avi era telegrafista i el van enviar a Sant Sebastià. Allà va continuar batallant pels drets dels treballadors. Els intentava convèncer perquè no s’afiliessin al sindicat vertical. Va anar a fer unes gestions a la direcció de Pesca de Sant Sebastià. La caiguda va ser el 1946. Tenia unes entrades de teatre a la butxaca. Ens sembla estrany que caigués, perquè les baranes eren molt altes. Però el cas no es va investigar mai. La meva àvia es va endur a l’Argentina la llibreta del meu avi. Tenia moltes anotacions en euskera i hi havia noms de persones i de vaixells.

L’àvia va guardar tots els papers...

Va morir fa molt de temps, però crec que quan m’anava explicant totes aquestes històries ho feia amb la intenció que jo més tard ho investigués. Em va donar tota la documentació. Ella va néixer a Badalona. Va veure com morien el seu marit i el seu fill gran. L’última carta del meu oncle és des del front de Terol. Era tinent metge i pertanyia a l’11a divisió 5è regiment de Líster. Hi ha moltes possibilitats que sigui en una fossa de la Batalla de l’Ebre, per això el meu pare va donar una mostra genètica per al banc d’ADN. Per al meu pare seria un miracle que el trobessin. Ell creu en els miracles.

Per què fa 15 anys va decidir començar a investigar la història dels seus familiars desapareguts?

Un matí et lleves i vols saber més. Quan vaig començar a buscar, poca gent ho feia. Vaig escriure moltes cartes postals i les enviava als arxius. Vaig tenir moltes respostes negatives. Fins que un dia l’investigador Antonio Sandoval em va fer arribar l’expedient personal del meu oncle, Vicente García Holgado. Després de tants anys sense saber què li havia passat, descobrim que el seu expedient personal era a l’Arxiu de Salamanca. Al document hi ha comentaris dels seus comandants que destaquen que era un bon company. És molt complicat investigar des de l’altra banda de l’Atlàntic. Moltes vegades les víctimes són afusellades en un lloc però l’expedient és en un altre. S’hauria de facilitar la recerca i protegir tots aquests documents i sumaris.

Sent que té suport?

Durant molts anys em vaig sentir molt sola. Hi havia només alguns fòrums d’internet. Amb el temps van anar sorgint associacions i es va acabar aprovant la llei de memòria històrica. Ara hi ha molta gent compromesa.

¿Jutjar els crims franquistes és més fàcil des de l’Argentina?

Sí. Allà hi ha un banc d’ADN fantàstic amb milers de mostres. Sistemàticament quan s’obre una fossa es contrasta la informació genètica amb els familiars, el govern hi ajuda i el sistema judicial condemna.

Vostè és una de les primeres querellants contra els crims del franquisme.

Quan, el 2006, el jutge Baltasar Garzón va fer l’intent de fer seure els criminals franquistes al banc dels acusats, vam estar molt contents. Després es van tancar les portes a Espanya. Ara nosaltres ens aferrem a la justícia universal. Quan vaig portar el meu cas als advocats argentins, hi havia moltes reticències. Era com si no s’ho acabessin de creure i volien que es demostrés tot. Sort que tenia tots els expedients. La importància dels arxius és fonamental. Cal reivindicar la justícia: el fet de veure tots els familiars declarant davant la jutge és reparador. Crec que s’han d’anul·lar els judicis franquistes, i fer pública la llista dels noms dels jutges. Els penjaria tots en una web.

¿Té esperança que finalment se celebri un judici?

Hi ha molta pressió de les Nacions Unides. A l’Argentina abans també hi havia llei d’amnistia, la llei del punt final. Però tot i així vam extradir els acusats. Aquí, ni això. No accepten ni l’extradició.

¿Prefereix que els judicis es facin a l’Argentina?

La justícia argentina ofereix més garanties. No confio que la justícia espanyola jutgi els franquistes. No crec que cap jutge espanyol s’arrisqui a anar en contra de l’Audiència Nacional. Molts no volen acceptar el passat franquista dels seus familiars. Però hi ha 114.000 casos denunciats de desapareguts en fosses comunes. I els cadàvers parlen. Poden aportar informació sobre què va passar durant la Guerra Civil i després.