Josep M. Muñoz: “Hem de superar el minifundisme editorial”

BarcelonaEl número 1 de la revista L’Avenç -el número zero havia sortit el desembre del 1976, incloïa una entrevista al president Tarrradellas i estava dedicat a la Generalitat- va sortir l’abril del 1977, dos mesos abans de les primers eleccions democràtiques. El subtítol era Història dels Països Catalans, incloïa un dossier dedicat a La unitat de Catalunya, tenia 80 pàgines i portava publicitat del llibre Els catalans als camps nazis, de Montserrat Roig. Han passat 40 anys i la revista celebra l’aniversari amb el número 433, centrat en un tema recurrent: les relacions entre Catalunya i Espanya i amb una entrevista al president Carles Puigdemont. Entre el número 1 i el 433 hi hagut sis presidents de la Generalitat i grans canvis polítics i socials, però la revista no ha deixat de sortir al carrer. L’Avenç ja no ha d’explicar què és la Generalitat, com va fer al número zero, però la memòria i la identitat continuen sent temes centrals. L’historiador i editor Josep Maria Muñoz i Lloret (Barcelona, 1959) ha pilotat la transició de L’Avenç sorgit durant la Transició a l’actual publicació. Muñoz, que també ha fet una gran tasca com a traductor, es va doctorar el 1995 amb una tesi sobre l’historiador Jaume Vicens Vives. Una de les grans fites dels últims anys ha sigut el salt a l’edició de llibres.

L’Avenç va néixer amb la recuperació de la democràcia fa quaranta anys. Quin era l’objectiu de la revista en aquell context polític?

Era una revista feta per gent molt jove que aleshores acabava la universitat i que ja feien una revista amb molt pocs mitjans que es deia Història i Societat. Hi havia la voluntat molt clara de vincular el coneixement històric amb la problemàtica social i política del moment. El segon objectiu, explicitat a l’editorial dels primers números, és contribuir a la normalització de la cultura i la llengua catalanes. No era, però, la típica revista que existia en altres mercats, i hi havia la voluntat inequívoca de recuperar un passat que el franquisme havia prohibit, distorsionat i amagat.

Per què era tan peculiar?

No té clars paral·lels en altres contextos. La majoria de revistes venen la història com qui ven viatges al passat. No hi ha aquesta clara voluntat de recuperació. És el moment excepcional en què apareix el que la fa una revista diferent. L’Avenç ajuda a construir un discurs històric que altres societats, com l’anglesa o la francesa, no necessiten.

Han passat quaranta anys i el context polític i social ha canviat força. Quin sentit té avui L’Avenç?

Som fidels a l’esperit fundador, però hem hagut de canviar la revista perquè el context ha canviat absolutament. A finals dels 90 vam constatar un cert esgotament del model. I hi ha un fet innegable: ja no hi ha la complicitat que hi havia amb els historiadors. No hi ha hagut renovació generacional a la universitat i els professors s’han vist forçats, pel sistema universitari, a escriure en revistes acadèmiques que donen punts. A finals dels 90, que és quan ens incorporem la Núria Iceta i jo al projecte, L’Avenç evoluciona cap a una revista cultural.

¿Encara hi ha un públic per a una revista d’història com L’Avenç?

Sí que hi ha un públic, però aquest públic té uns canals que abans no tenia. Hi ha la televisió, moltes altres editorials... Per tant, ens vam haver de replantejar quin era el nostre paper. A finals dels 90 van creure que hi havia un dèficit de revistes culturals rigoroses, amb un plantejament modern i obertes a l’exterior. I hem intentat fer una revista amb una aproximació cultural a la història. Hem recuperat gèneres periodístics com l’entrevista a fons, que no té cabuda en un altre mitjà, el reportatge, les ressenyes culturals... Hem donat més pes a la literatura.

Com han afectat els canvis polítics la revista?

Hem sigut relativament clars. Durant els anys del pujolisme, L’Avenç va entrar una mica en la trampa que sovint ha caigut l’esquerra d’aquest país, que és la del pujolisme i l’antipujolisme. La revista estava a l’altre bàndol i en va patir les conseqüències, perquè estava molt connotada. Hem tractat de fer una revista que segueix obeint als seus principis, el catalanisme i el progressisme. La revista també està molt lligada a la qüestió Catalunya-Espanya. Al número dels 40 anys n’hem tornat a parlar perquè és un tema recurrent a la nostra publicació. Però no és una revista independentista o no independentista. Sí que queda clar que defensem el referèndum.

Un dels reptes de la revista és el relleu generacional.

Estem molt convençuts de dues coses: la revista ha de ser de paper, és una revista per ser llegida. Al mateix temps, som conscients que cal tenir presència en el món digital per atreure lectors cap al paper. El problema és que la gent vol immediatesa i gratuïtat, i això últim és un error històric que com a col·lectiu pagarem caríssim. No és un obsessió que ens llegeixin lectors de 18 anys, ja es faran grans i arribaran a nosaltres.

Aquest any també celebren deu anys com a editors de llibres.

L’Avenç ha tingut des de l’inici una vocació editora. Editar llibres és una de les grans fites que hem aconseguit. Ja n’hem publicat 75 i continuem a un ritme anual d’entre deu i dotze llibres editats. Vam començar publicant associats a RBA, però amb la crisi ho vam començar a fer en solitari, i la idea de la memòria és la que presideix els llibres que publiquem.

Quins són els vostres reptes més immediats?

Continuar amb la mateixa empenta malgrat les dificultats. M’agradaria, però, fer una reflexió sobre el moment editorial actual. Hi ha molts petits editors i la gent ens dona un copet a l’esquena, però la realitat és que som estructures petites i febles. Ens falta múscul. Hauríem de deixar enrere aquest minifundisme perquè té les seves limitacions. S’haurien de crear estructures més ambiciosos i més sòlides. Ens hauríem d’ajuntar per fer accions de promoció, catàlegs, interlocutar amb l’administració i les biblioteques... Sé que és molt complicat, però seria desitjable tornar a tenir editorials mitjanes.