Publicitat
Publicitat

Judicialitzar la cultura?

El ministre Fernández Díaz demana aplicar el Codi Penal a Dolors Miquel pel poema llegit en el lliurament dels premis Ciutat de Barcelona. Preguntem a personalitats de l’art i el pensament què opinen sobre els límits de la creació

La lectura del poema Mare nostra de Dolors Miquel a l’entrega dels premis Ciutat de Barcelona portarà cua. La polèmica no tan sols reobre el debat sobre els límits de la llibertat de creació, una qüestió que salta periòdicament a l’actualitat quan l’art llança dards provocadors a blancs sensibles com la monarquia, el feixisme o la religió. A més, segons el ministre d’Interior, Jorge Fernández Díaz, el poema mereixeria que se li apliqués el Codi Penal per haver ofès els membres d’una confessió religiosa, segons va defensar a 13TV. Ahir mateix l’Associació Espanyola d’Advocats Cristians va recollir el guant i va presentar una denúncia davant la Fiscalia contra l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, i la poeta Dolors Miquel. Així s’obre una nova via judicial que emparenta el cas amb el dels titellaires de Madrid, empresonats per una sàtira política.

El cap de files del PP de Barcelona, Alberto Fernández Díaz, que va marxar enfadat de l’acte, havia sigut el primer a demanar responsabilitats polítiques i dimissions. També hi ha dues recollides de firmes online amb més de 41.000 signants. Ada Colau, però, ahir va defensar a les xarxes socials “la independència de l’acte” i també “el contingut” d’un poema que, “sense intenció d’ofendre ningú, utilitza la pregària com a forma metafòrica per recordar el poder creador de la mare, en contrast amb la repressió d’una cultura patriarcal que encara avui patim”. “Assabentin-se’n bé, senyors del PP: aquí ens tenen, i ni la llei mordassa ni ningú ens farà callar”, va sentenciar Colau.

Preguntem a personalitats de l’art i el pensament què opinen sobre els límits de la creació, sobre la correcció política, els tabús, el puritanisme i la judicialització de l’art.

1. Quins són els límits de la llibertat de creació? N’hi ha d’haver?

2. La religió mereix un estatus espe-cial?

3. Vivim una judicialització de l’art?

 

SALVADOR CARDÚS, sociòleg

“Les reaccions d’indignació són cíniques i de naturalesa política”

  1. Els límits se’ls ha d’imposar un mateix. Cadascú ha de mesurar el que fa i quins efectes pot tenir, perquè la creació artística sovint inclou la voluntat de provocació. I llavors no es pot queixar que la gent se senti provocada, seria ridícul.
  2. No. Però els límits de la llibertat d’expressió van més enllà de l’Església o la monarquia, com la correcció política: hi ha moltes coses que no ens atrevim a dir en públic si no volem rebre insults o amenaces. Però això forma part dels mecanismes socials d’imposició de determinats estats de pensament, no té a veure amb el Codi Penal.
  3. Crec que són esdeveniments concrets per atacar uns governs, no un fenomen general contra l’art. Les reaccions d’indignació són cíniques i de naturalesa política. Perquè al poema de Dolors Miquel no hi ha ni tan sols blasfèmia, ni cap referència a la religió més que la fórmula del parenostre i un llenguatge groller i sexualment explícit.

FRANCESC TORRALBA, director de la càtedra Ethos de la Universitat Ramon Llull

“El respecte és la base d’una convivència pacífica i harmònica”

  1. Quan la llibertat deixa de tenir límits, s’obre la porta a la barbàrie. El dret a la llibertat ha de ser compatible amb el dret a l’honor, a la intimitat, a la veritat, i mai pot ser excusa per humiliar, vexar, ofendre o maltractar determinats col·lectius en nom de la creativitat.
  2. El respecte és la base de les societats plurals, és l’ADN de la convivència pacífica i harmònica. Però el respecte que solament s’articula a partir de la por a la violència o bé la llei és un respecte de mínims. El respecte que necessitem és curós amb l’altre i mira de no ofendre els seus sentiments, les seves creences, siguin quines siguin.
  3. Fer sarcasme del sofriment aliè no és acceptable. Fer sorna de les debilitats de certs col·lectius indica falta de respecte i d’humanitat. L’humor té límits. És necessari i higiènic, però és una activitat que cal que transiti dins d’unes fronteres per no ferir sensibilitats de col·lectius vulnerables. Només a la víctima li està permès fer humor de la seva mateixa situació.

PEDRO G. ROMERO, artista

“S’està intentant posar càstigs exemplars amb ardits legals”

  1. Jo no em tallo ni un pèl. No es tracta d’establir límits, perquè l’art és una cosa més complexa. A més, en l’art contemporani, la censura també pot ser un valor de canvi. L’Ai Weiwei utilitza la censura com una plusvàlua del seu treball.
  2. Quina religió? ¿Una religió majoritària? Minoritària? Satànica? Quan la religió no se sentia tan amenaçada com ara, era capaç de riure’s d’ella mateixa. Fins i tot utilitzava imatges sexuals en el riure pasqual [durant la missa de Pasqua el capellà havia de canviar l’estat ànim dels feligresos, que venien de la Quaresma, i recorria a acudits picants i a l’imaginari sexual].
  3. Totes aquestes dramatitzacions i escenificacions són estratègies per ocupar espais als mitjans de comunicació. I es fa de manera grollera. La llei hi hauria de ser per a coses més importants. Hi pot haver friccions i alguns es poden escandalitzar però no s’ha d’enviar ningú a la presó. S’intenta posar càstigs exemplars amb ardits legals.

LAURA BORRÀS, directora de la Institució de les Lletres Catalanes

“És moralment miserable que es judicialitzi i es coarti la llibertat”

  1. El límit el posen l’artista i el públic, que marca uns límits diferents sobre què és acceptable i què no segons el moment històric. És a dir, hi ha el marc social, que va canviant, la llibertat de l’artista i la irreductibilitat de la llibertat del lector. És aquest qui acaba concedint la capacitat de penetrar o no en allò que proposa el creador.
  2. No hem de tractar la religió de manera diferent. En el cas de la Dolors Miquel es dóna la paradoxa que ha elevat la poesia a una dimensió sobrenatural. El poema no s’ha interpretat com un poema sinó com un dogma de la veritat. El límit hauria de ser el respecte a l’altre. No és gaire just demanar respecte només per una religió.
  3. És lamentable i moralment miserable. Una cosa és que hi hagi polèmica i l’altra és que es judicialitzi i es coarti la llibertat. La lectura positiva és que l’art encara té la capacitat de sotragar consciències. Però quan s’utilitza la llei per castigar la llibertat, es fa amb una mentalitat intervencionista. I un artista mai ha d’estar al servei del poder.

DANIEL GAMPER, filòsof

“Si portes això al tribunal, ho amplifiques i li fas el joc a l’artista”

  1. No crec que l’ofensa dels sentiments religiosos pugui ser un motiu per limitar la llibertat d’expressió artística, que és el que està tipificat al Codi Penal. No sé si n’hi ha d’haver, de límits, però és clar que n’hi ha: ningú és absolutament lliure. L’art explora justament aquests límits entre el que és permès i prohibit, entre el mal i el bon gust... i el debat que suscita l’obra d’art -com el fet que Fernández Díaz posi el crit al cel- també forma part de l’obra d’art.
  2. L’argument del PP és l’ofensa al cristianisme, i diuen que no hi ha nassos per fer el mateix amb els musulmans. Però hi ha un motiu per no fer-ho: i és que són una minoria. La llibertat d’expressió neix per defensar les minories, no les majories. Per tant, serveix perquè les minories puguin riure’s de la majoria. Si les majories es riuen de les minories, això és violència.
  3. És que són els bufons! Tot el que sorprèn del poema és que utilitzi el parenostre i paraules com cony, i això és un recurs fàcil. Si portes això al tribunal, ho amplifiques, li estàs fent el joc a l’artista i li dónes una importància que no té. Potser és una qüestió electoralista. O potser ens hem tornat més puritans, com els americans. Tot i que la seva primera esmena protegeix la llibertat d’expressió per sobre de tot.

Més continguts de