El Festival de Músiques de Torroella de Montgrí ha tancat la 32a edició llançant una aposta de futur amb la presentació de la jove soprano russa Julia Lezhneva (Sakhalinsk, 1989), que amb només 23 anys viu un feliç ascens internacional amb el suport de directors com Marc Minkowski i Giovanni Antonini. El barroc és un repertori ideal per a les característiques de la seva veu, d'extraordinària puresa i ben dotada per al cant d'agilitat, però a Torroella va preferir deixar de banda aquest repertori per mostrar la seva faceta liederística, acompanyada pel seu pianista habitual, Michael Antonenko.
Lezhneva va pecar de certa ingenuïtat en consagrar la primera part del recital a un cicle tan exigent en el pla expressiu com el romàntic Liederkreis, op. 19 , de Robert Schumann, que exigeix més maduresa i més interiorització musical i poètica. Tot va ser millor en la segona part, especialment en les cançons de Bellini i Rossini, en les quals va lluir les seves millors armes. En els lieder de Schumann cal donar ple valor a les paraules, als matisos i als silencis per fer justícia al pensament musical del gran compositor alemany. Lezhneva i Antonenko els aborden amb la musicalitat i la puresa del so com a principal trumfo, i en aquest sentit van aconseguir moments de gran bellesa, però el lied és una mica més i van quedar sense explorar molts dels racons expressius del Liederkreis . Va ser un Schumann una mica epidèrmic en pla expressiu, de so pulcre, però curt d'alè romàntic.
El clima va canviar a la segona part. Lezhneva va captivar amb una encantadora interpretació de les tres canzonettas en dialecte venecià que formen La regata veneziana de Rossini, i va aconseguir els instants de màxima bellesa en dues cançons de Bellini - Ma rendi pur contento i Vaga luna - que van sonar a glòria. Després va tornar al lied germànic, en aquest cas amb una encertada selecció de sis famosos lieder de Schubert, que va ser enriquida per Antonenko amb una delicada versió de l' Impromptu, op. 90 . Ja en les propines, Lezhneva va destapar el pot de les pirotècnies barroques amb una imponent ària de Riccardo Broschi, germà del llegendari Farinelli, per tancar la vetllada amb una cançó de Rakhmàninov -tant de bo hagués cantat més obres russes- i un lluminós Al·leluia de Mozart rebut amb entusiasme pel públic.
