‘Maria Estuard’, una batalla massa desigual
BarcelonaLa intensa i també dramàtica vida de Maria Estuard, la reina tres vegades vídua, ha sigut noble material de la ficció històrica, però va ser Friedrich von Schiller qui va fixar l’immens atractiu d’aquesta reina que va lluitar pel tron d’Anglaterra amb la bastarda Isabel Tudor durant anys, fins a la seva mort. L’original de Schiller és una obra llarga, de cinc hores, en què s’amalgama la política amb l’amor i que exigeix, per tant, una lectura del director a l’hora de refondre, tallar i empalmar el text i sobretot de decidir les actituds més adients per mostrar la confrontació entre dues reines, dues dones i dues maneres d’entendre la vida.
La versió de Sergi Belbel manté l’estructura original i conserva íntegrament l’acte de la confrontació personal entre les dues reines, però molt encertadament posa l’èmfàsi en les decisions polítiques per sobre de les traïcions amoroses, ja que les primeres ens remeten fàcilment i sorprenentment al món dels nostres dies.
Poques armes per a Isabel
Aquesta és una versió àgil i dinàmica que referma una eloqüència i dialèctica que no fa estrany a Shakespeare, però que, molt em sembla, beneficia massa Maria Estuard. Perquè l’obra ens presenta una dona a punt de morir satisfeta amb si mateixa enfront d’una dona atemorida i amargada. I no és sols una qüestió d’actrius. Em sembla que Belbel no li dona a Isabel I, tampoc amb la direcció, més armes que la debilitat de l’odi i la rancúnia. I això és massa desigualtat.
No funciona tan bé com abans, Sergi Belbel, en la direcció d’actors. Se li escapen els intangibles que cohesionen sense fissures el conjunt. I es permet accions fora de lloc, al meu entendre, com l’assetjament luxuriós de l’heroi romàntic Mortimer. Sílvia Bel fa un bon paper barrejant orgull, dignitat i intel·ligència. Molt bé també Carles Martínez (William Cecil), tot i passar-se de voltes en alguns moments que fins i tot provoquen riures. Brillant Fina Rius en el seu breu paper de dida. Esplèndid l’espai escènic (Max Glaenzel) i el vestuari (Mercè Paloma).
