Maria de Medeiros: "Veure 'Roma, ciutat oberta' als 7 anys em va vacunar contra el feixisme"

Entrevista a l'actriu, cantant i directora

Maria de Medeiros / PERE TORDERA

'Maria de Medeiros, el somriure més dolç' és el títol del cicle que la Filmoteca de Catalunya dedica a l’actriu, directora i cantant portuguesa. Li pregunto si la dolçor del seu físic, com d’una època més innocent, l’ha marcat a l’hora de fer-se un nom com a actriu seriosa. “¿Actriu seriosa, dius? Jo no em considero una actriu seriosa!”, respon, i esclata a riure.

Què significa que la ciutat on vius t’homenatgi amb un cicle?

És el millor regal de Reis que m’han fet mai, la confirmació de l’amor que tinc amb una ciutat on fa tres anys que visc. I la ciutat de les meves filles, que són totes catalanes i parlen català. A mi encara em costa.

Has viscut a França, Àustria, Portugal... D’on sents que ets?

La identitat en relació a un territori geogràfic no em preocupa. Tota la vida he anat d’un lloc a un altre i em sembla més important creuar fronteres que fixar-les. No m’agraden les idees que reclamen la identitat com una cosa monumental: per a mi és una cosa canviant que es transforma cada cop que coneixes algú.

Com arrenca la teva relació amb el cinema?

El meu pare projectava a casa pel·lícules de Chaplin en súper 8. Eren moments de plaer absolut, de felicitat total. Els meus pares també van fer una cosa molt bèstia: em van portar a veure Roma, ciutat oberta. Em va impactar molt: les escenes del llançaflames, la resistència... Són imatges que em van quedar marcades. Veure Roma, ciutat oberta als 7 anys em va vacunar contra el feixisme. Poc després em van portar de visita a Mauthausen. Va ser molt bèstia, però els hi estic agraïda. Les coses van quedar molt clares des d’aleshores.

Quan vas decidir que volies dedicar-te a la interpretació?

De petita sempre havia volgut fer belles arts. Però això del cinema va ser culpa del boig de João César Monteiro, que em va proposar fer la meva primera pel·lícula, Silvestre. Va ser increïble començar amb algú tan genial com ell, quasi dostoievskià, un geni perillós que de vegades fa por. Però amb ell vaig descobrir el cinema i em va meravellar de seguida, sobretot el vessant més artesanal: la feina del maquinista, l’il·luminador... Precisament la part de belles arts que té el cinema. I també em va inculcar el meu amor pel cinema artístic i d’autor.

Un dels teus papers més coneguts és el de Pulp fiction . ¿És cert que vas conèixer Tarantino en un festival?

Sí, en un festival molt petit de cinema independent a Avinyó, on ell presentava Reservoir dogs. Em va semblar un noi divertidíssim, molt especial. I després ens vam tornar a trobar al Festival de São Paulo i entre nosaltres va néixer una amistat molt cinèfila. Em portava a veure pel·lícules que jo mai hauria vist, com Tetsuo 2, amb tots aquells canons que sortien de la panxa... Però també vèiem pel·lícules de Satyajit Ray. El Quentin és molt eclèctic. I si vas al cinema amb ell t’ho passes de conya. Després em va enviar el guió de Pulp fiction i vaig pensar: “No sé a qui més li agradarà això, però a mi m’encanta”.

A Huevos de oro et va dirigir Bigas Luna. Com va ser l’experiència?

Meravellosa. I va ser gràcies a ell que vaig descobrir aquest país i sobretot Catalunya. El que més recordo d’ell és el plaer amb què feia cinema. A Huevos de oro em va passar una cosa que no he tornat a veure mai: el Bigas estava tan a gust rodant que de vegades s’adormia. Però s’adormia del gust que sentia! I tot l’equip ens quedàvem en silenci esperant que es despertés. Són moments màgics, irrepetibles.

Jordi Mollà explica que el Bigas el portava a fer coses que no hauria fet amb cap altre director.

Així era. En el rodatge s’instal·lava un clima d’hedonisme... I tu li feies confiança total i et deixaves portar. Perquè sabies que estaves en mans d’un gran artista i que el resultat no seria vulgar. Sortís el que sortís, sempre seria un objecte artístic.

Capitanes de abril , la teva visió de la Revolució dels Clavells, era molt lluminosa. Avui la faries igual?

No, probablement canviaria moltes coses. Però la vaig fer en el moment que tocava, amb 30 anys, la mateixa edat que els capitans de la revolució. Pensa que va ser una revolta atípica, generosa i preocupada per la justícia. Una revolució de gent jove, amb un punt d’ingenuïtat i confiança en la vida i el diàleg. I crec que era important que jo tingués la mateixa edat per transmetre la seva perspectiva. M’ho van criticar molt, però és el que jo volia fer.

Vas dirigir un documental sobre la relació entre crítics i cineastes. Per comprendre’ns millor?

No, i tampoc perquè tingués cap trauma amb la crítica ni res. La vaig fer arran de ser jurat de la Càmera d’Or a Canes. En moltes de les projeccions m’asseia amb la premsa i em fascinaven les polèmiques que es produïen després de la pel·lícula. ¿Com era possible que gent que veu un miler de pel·lícules cada any conservés aquella passió? Em vaig servir una mica de les relacions tragicòmiques entre artistes i crítics, però la idea era reflexionar sobre com es rep una obra d’art.

De quin film en què has participat et sents més orgullosa?

Em resulta molt difícil triar-ne un, però les pel·lícules que m’han portat més lluny com a intèrpret són les que he fet amb els amics més íntims. Per a Viagem a Portugal em vaig haver d’aprendre el meu paper en rus en una setmana. A un altre director li hauria dit que no, però a Sérgio Tréfaut el conec des dels 12 anys. I també em sento molt orgullosa de Três irmãos, de Teresa Villaverde, un film esplendorós.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT