‘Midnight Special’ s’emmiralla en Spielberg
El nord-americà Jeff Nichols presenta a la Berlinale una arriscada ciència-ficció de caràcter retro
BerlínA J.J. Abrams li ha sortit un competidor en la carrera per esdevenir l’hereu de Steven Spielberg. A Midnight Special, Jeff Nichols recupera les maneres de la ciència-ficció dels anys 80 i les posa al servei d’un relat al voltant de la fe. Presentada ahir a la secció oficial de la Berlinale, la pel·lícula narra el trajecte d’un pare que ha segrestat el seu propi fill, un nen amb poders estranys. Els membres d’una secta i l’FBI els persegueixen en un trajecte que va de Texas a Florida.
Com a Take Shelter, la pel·lícula amb què Nichols va cridar l’atenció de la crítica i dels festivals internacionals, a Midnight Special tot és cosa de fe. Els personatges, que parlen poc, sovint repeteixen que és qüestió de creure. En què? La resposta es va destapant a mesura que avança la pel·lícula, ja que Nichols té molta cura a l’hora de deixar anar la informació. El principi de Midnight Special conté tanta acció com preguntes sense resposta. A la roda de premsa, Nichols va fer referència precisament a aquesta dosificació de la informació. “Es tractava d’un experiment narratiu -va dir-. Em vaig imposar la norma que cap personatge parlés amb cap altre si no era absolutament necessari”.
Dóna gust sentir parlar un director com Nichols, capaç de construir un discurs amb sentit sobre el seu cinema. El director no va amagar els referents a l’hora de fer Midnight Special i va citar pel·lícules com Starman, de John Carpenter, o Encontres a la tercera fase i E.T., l’extraterrestre. També es va mostrar obert a l’hora d’explicar l’origen de la pel·lícula. “El meu fill d’un any va tenir convulsions -va comentar Nichols- i em vaig adonar que jo no en tenia el control, que li podia passar qualsevol cosa, i vaig tenir por”. En essència, Midnight Special tracta d’un pare que vol protegir el seu fill.
Aplaudiments per a Tunísia
Produïda pels germans Dardenne, Hedi ha sigut la primera pel·lícula que ha despertat aplaudiments en aquesta edició de la Berlinale. En un festival que es declara obertament polititzat, no és sorprenent la bona acollida d’un film que narra el conflicte d’un jove tunisià que, a punt de contraure matrimoni, descobreix que la seva ordenada vida no es correspon del tot amb el que ell desitja. La mare del Hedi, el protagonista, ho decideix tot per ell: com s’ha de casar, on ha de treballar i quan ha de disposar dels diners que guanya. En un viatge de feina a la ciutat costanera de Mahdia, el Hedi comença a plantejar-se què vol. De la mà del seu tímid protagonista, la pel·lícula retrata un procés tan universal com el de l’emancipació i un moment tan concret i local com el de la Tunísia posterior a la revolució de finals del 2010 i principis del 2011.
Els protagonistes de Boris sans Béatrice, en canvi, se situen molt lluny de qualsevol revolució. El director, Denis Côté, retrata els conflictes d’una parella de classe alta: ella ha decidit no parlar ni dormir més, i ell intenta evadir-se a base d’aventures. Els motius dels personatges, i l’objectiu de la pel·lícula en general, són un misteri. Fa temps que Côté construeix una filmografia que voreja el realisme màgic. Aquí, la breu aparició de Denis Lavant (actor fetitxe de Léos Carax), que interpreta un personatge inquietant, va en aquesta mateixa línia. La fantasia, però, no aconsegueix salvar la pel·lícula.
