Mirar el passat: dels genocidis a la justícia poètica

GironaL’assaig Marques, de Bernardo Atxaga, en realitat una reflexió poètica sobre el bombardeig de Gernika, i l’e-book Quan érem genocides, d’Albert Sánchez Piñol, que recopila una sèrie d’articles publicats per l’autor de Victus a l’ARA el 2012, van servir a la comissària del MOT, Mita Casacuberta, per introduir divendres a la nit una de les xerrades més esperades de la quarta edició del festival. L’Auditori de la Biblioteca Carles Rahola, ple de gom a gom, va acollir una sessió de nit centrada en les marques del passat en l’obra dels dos autors. “En un dels llibres moren les pedres, els arbres, la pell i la llengua, i en l’altre s’explica l’extermini de comunitats humanes. Parleu de genocidi físic, de genocidi cultural, un bon punt de partida per parlar de les marques del temps”, va dir Casacuberta. “Quin mal rotllo!”, va exclamar entre les rialles del públic Sánchez Piñol, el primer escriptor que ha passat dos cops pel MOT.

En tots els articles del seu e-book, Sánchez Piñol relata l’eliminació d’una cultura fins a l’últim ésser humà “i gairebé sempre són els occidentals els que exterminen”, va observar. “Les marques d’un oncle meu metrallat eren un dels temes preferits dels sopars de Nadal; sempre parlava de l’uniforme vermell de l’aviador alemany”, va comentar l’autor d’ Obabakoak, una mica incòmode amb el llibre que havia triat la comissària del MOT per introduir la relació entre la seva obra i el passat. Segons ell, “val més preocupar-se de petites marques i petites vides”. “Si parlo de grans marques, de genocidis, no em sento legitimat, tinc la sensació de ser retòric”, va afegir Atxaga. “És veritat -va assentir Sánchez Piñol-. Abordant històries distorsionades pel temps tinc una sensació d’impostura. L’historiador parla dels morts i l’escriptor de novel·la històrica fa que els morts parlin amb la gent, però no podem escriure com la gent d’altres èpoques, entre altres raons perquè el camp semàntic ha quedat dilapidat”.

“Hi ha societats amb sobreexcés de memòria i d’altres que perdonen amb una facilitat sorprenent”, va dir Sánchez Piñol. “Si es pot oblidar, millor, però el record ha de tenir una funcionalitat”, va opinar Atxaga. I va posar l’exemple dels obrers xinesos que van treballar a les obres del ferrocarril transcontinental als Estats Units: “Si vas al museu de Carson City sembla que allò sigui un pessebre. S’hi representen els xinesos amb ocellets i recollint flors, però molts van perdre dits i peus i ni tan sols els deixaven parlar la seva llengua. De vegades hi ha raons lluminoses per mirar el passat, per fer justícia poètica i intentar que hi hagi llum sobre un món normalment invisible. Però el terme memòria històrica és desafortunat, és millor parlar de veritat històrica”, va puntualitzar Atxaga.

“El més comú és l’oblit, no la memòria”, va afirmar Sánchez Piñol, que va negar que la literatura tingui una funció moral. “Els llibres no han impedit que la humanitat segueixi igual de malament”, va sentenciar. En tot cas, va dir, no hem d’oblidar que les nostres històries poden ser inintel·ligibles per a les altres cultures: “En certa ocasió, quan anava amb uns congolesos selva endins, ens vam trobar amb uns pigmeus i un dels congolesos els va mostrar una estampa de Jesús a la creu per demostrar-los que érem bona gent. «Hagi fet el que hagi fet, ningú no es mereix això», li van dir abans de marxar indignats”.