Mor l'actriu francesa Emmanuelle Riva

BarcelonaEntre 'Hiroshima, mon amour' i 'Amor' hi ha 53 anys, però totes dues pel·lícules tenen una cosa en comú: les protagonitza Emmanuelle Riva, l'actriu francesa morta divendres a la nit a París amb 89 anys a causa d'un càncer. Tant en l'obra mestra d'Alain Resnais, del 1959, com en el dolorós i commovedor film dirigit per Michael Haneke el 2012, Riva era una presència captivadora, d'aquelles que fan créixer pel·lícules que ja són enormes de mena. En la primera, l'acte fundacional de la Nouvelle Vague, l'actriu francesa hi interpretava una dona de la qual no sabem el nom i a través de la qual Resnais explora la guerra, la pau, l'amor i la gestió de la memòria. A 'Amor', un dels treballs més crus de Haneke, Riva i Jean-Louis Trintignant són un matrimoni gran enfrontat al dilema de la fi de l'amor en la fi de la vida.

En totes dues pel·lícules, Riva va demostrar un talent interpretatiu fora de mida, sobretot perquè abordava els personatges des de la contenció i sempre al servei de la pel·lícula, del to poètic de Resnais i de l'honesta incomoditat amb què Haneke mostrava la història. Poques actrius poden dir que, amb tants anys pel mig, han protagonitzat films d'aquesta magnitud.

Nascuda a Cheniménil el 27 d'abril del 1927, Paulette Germaine Riva, coneguda artísticament com a Emmanuelle Riva, era filla d'una família d'origen italià. Va començar al teatre i, de fet, no el va deixar mai; fins i tot va participar el 2014 en un muntatge de 'Savannah Bay' de Marguerite Duras. Resnais no va dubtar a donar-li el paper protagonista a 'Hiroshima, mon amour', punt de partida d'una carrera lligada a altres grans directors francesos i europeus. El 1961 va participar a 'Kapò', la pel·lícula sobre un intent de fugida d'un camp d'extermini nazi dirigida per Gillo Pontecorvo i que tanta polèmica va provocar per la utilització d'un tràveling precisament quan mor el personatge que interpretava Riva. De fet, el moviment de càmera va generar un intens debat moral i intel·lectual sobre la representació de la xoà.

En la primera meitat dels anys 60, l'actriu francesa va protagonitzar films com 'Léon Morin, prêtre' (1961), de Jean-Pierre Melville, i 'Thérèse D.' (1962), de George Franju. Amb aquesta última va guanyar el premi a la millor actriu a la Mostra de Venècia. Curiosament, va haver d'esperar-se 50 anys abans de rebre altres guardons rellevants, i tots per 'Amor'. El seu treball al film de Haneke va ser reconegut amb el César francès i amb el Premi Europeu, i a més va ser nominada a l'Oscar.

Films amb Garrel i Kieslowski

Tot i protagonitzar pel·lícules com 'Thomas l'imposteur' (Georges Franju, 1965) i 'Fruits amers' (Jacqueline Audry, 1967), durant uns anys Riva no va sovintejar tant el cinema com el teatre, on va interpretar obres de tota mena, d'Eurípides a Harold Pinter, passant per Shakespeare i Molière. Ella mateixa va reconèixer que va refusar participar en moltes pel·lícules perquè s'estimava més comprometre's amb projectes més singulars, més lligats a l'autoria que a la comercialitat. Això explica una filmografia amb títols com 'J'irai comme un cheval fou' (Fernando Arrabal, 1973), 'Gli occhi, la bocca' (Marco Bellocchio, 1982), 'Liberté, la nuit' (Philippe Garrel, 1983) i 'Blau' (1993), una de les parts de la trilogia dels colors de Krzysztof Kieslowski, i 'L'Skylab' (Julie Delpy, 2011).