Niki de Saint Phalle, princesa dolça i reina terrible

BarcelonaL’autoretrat de Niki de Saint Phalle (Neuilly-sur-Seine, 1930 - San Diego, 2002) que obre la gran retrospectiva que el Museu Guggenheim de Bilbao li dedica a partir d’avui és naïf i a la vegada inquietant. L’artista, de formació autodidacta, va realitzar aquesta pintura quan ja havia quedat fascinada per l’arquitectura de Gaudí durant un viatge a Barcelona. Els fragments d’una vaixella i les pedretes que hi va incloure sembla que tinguin un caràcter lúdic, però el somriure glaçat de la figura recorda el d’una deessa terrible. La d’una dona cruel és una imatge molt allunyada de les Nanas, les figures femenines toves i coloristes que la van fer popular arreu del món més endavant.

La mostra inclou més de 200 obres i documents, alguns inèdits. A més de pintures, escultures i gravats s’hi poden veure fotografies de moda de l’època en què Saint Phalle va exercir de model, la pel·lícula de l’homenatge a Salvador Dalí a la plaça de toros de Figueres l’any 1961, en què Saint Phalle va participar amb un Toro de foc, i materials relacionats amb Daddy, la pel·lícula que l’artista va realitzar el 1973. La majoria de les obres provenen dels dos museus als quals Niki de Saint Phalle va fer dues grans donacions en vida, el Museu Sprengel, a Hannover, i el MAMAC, el Museu d’Art Modern i Art Contemporani de Niça. Niki de Saint Phalle no va tenir por d’endinsar-se en cap terreny i va crear joies i un perfum per finançar les seves grans escultures.

Agosarada i reflexiva

“Tot el pes del pensament feminista i de l’activisme social han quedat eclipsats per plantejaments més simples”, diu Álvaro Rodríguez Fominaya, el comissari de la mostra juntament amb Camille Morineau. “Niki de Saint Phalle va ser també una de les primers artistes que van crear una interpretació de la seva pròpia obra. Va ser molt conscient de la visibilitat que tindria la seva obra i també va controlar com se’n parlava”, subratlla Rodríguez Fominaya. El recorregut de la mostra arrenca a mitjans dels anys 50, quan Saint Phalle era l’única dona del Nou Realisme francès, i acaba amb imatges i peces relacionades amb El Jardí del Tarot, a la Toscana, i El cercle màgic de la Reina Calàfia, a Escondido, Califòrnia, entre altres obres públiques. De fet, El drac de Knokke, a Bèlgica, sembla un dels característics personatges de Joan Miró en tres dimensions. Tot i que aquests dos moments de la seva trajectòria poden semblar l’obra de dos artistes diferents, hi ha un fil conductor que els uneix. La necessitat de treballar amb materials aliens a les belles arts de les obres primerenques -fils, cromos, objectes quotidians i ninotets de plàstic- es transforma més endavant en el sincretisme de tradicions i símbols gairebé kitsch de l’obra tardana.

“El vessant autobiogràfic és molt important. El pare, la mare i la violència són temes recurrents”, explica Rodríguez Fominaya. “Sóc una jove iracunda, tot i que hi ha homes i dones iracunds que, tot i això, no es converteixen en artistes”, va dir l’artista sobre la seva vocació, marcada perquè el seu pare va abusar d’ella. Saint Phalle va fugir de casa quan tenia 22 anys i al llarg de la seva vida va viure entre França i els Estats Units. “Em vaig veure en un manicomi als 22 anys -va dir sobre la seva vocació-. Allà vaig descobrir el costat fosc de la bogeria i la seva curació, com traslladar a la pintura els meus sentiments i pors, el meu poder, les meves esperances i les meves alegries”.

“Part del discurs de Niki de Saint Phalle inclou l’apropiació d’espais que tradicionalment pertanyen a l’home”, diu el comissari sobre els cèlebres Trets, pintures realitzades amb una escopeta: sota la tela, blanca, hi havia bosses plenes de pigments de diversos colors, i el resultat final depenia de la punteria de l’artista. “Tenen una part molt performativa, de litúrgia. Suposen la reinvenció de la idea de la pintura. Són molt pictòriques però d’una manera radicalment diferent”. Aquests anys van ser també un temps d’una forta càrrega política: Altar O.A.S. (1962-1992) fa referència a la guerra d’Algèria i la Guerra Freda apareix a l’escultura Kennedy-Kruschev, en què els dos líders polítics conviuen en la figura d’un pallasso sinistre.