Publicitat
Publicitat

69 MOSTRA DE CINEMA DE VENÈCIA

'Outrage beyond', de Takeshi Kitano, completa una bona jornada

Olivier Assayas revisa a Venècia el llegat de Maig del 68

Durant les últimes deu edicions la Mostra de Venècia ha dedicat molts esforços a revisar el llegat de les revoltes parisenques del Maig del 68. El 2003 el festival va albergar l'estrena mundial d' Els somiadors , de Bernardo Bertolucci, en què el període es rememorava des d'una nostàlgia enclaustrada. Dos anys més tard el francès Philippe Garrel va il·luminar la Mostra amb Les amants réguliers , un testimoni ferit de l'efervescència i el desconcert que van envoltar aquell maig revolucionari i la seva ressaca. Ahir Venècia va incloure una nova veu al debat històric: la d'Olivier Assayas -director de films com L'hora d'estiu i Carlos -, que a Après mai recull, en clau semiautobiogràfica, les vivències d'un grup d'adolescents que busquen el seu destí entre el compromís polític i l'artístic als afores de París el 1971.

"Els nois d' Après mai són molt joves i força més innocents que els protagonistes de les revoltes del Maig del 68", va explicar Assayas a la roda de premsa del film. D'alguna manera, Après mai es podria descriure com un film equidistant dels de Bertolucci i Garrel: a diferència del que passava a Els somiadors , Assayas posa en primer pla el compromís polític del jovent de l'època, mentre en paral·lel ofereix una romàntica aproximació als vaivens sentimentals dels protagonistes. "A la pel·lícula hi ha amor, tendresa i bellesa, però també una forta melancolia, que és el sentiment que més associo a la meva joventut -va admetre Assayas-. Va ser una era molt seriosa, marcada per una revolució que havia de venir i una gran fe en el futur. Si aquesta pel·lícula es pot veure com un toc d'atenció a la joventut d'avui dia és una cosa que ha de decidir l'espectador".

Al començament d' Après mai un dels amics del protagonista afirma: "La lluita encara continua". I així és. Els adolescents s'enfronten a la policia, omplen el seu institut de pintades i es preparen per a la revolució. Assayas ho filma tot amb la seva càmera mòbil, atenta a la gestualitat dels personatges i als emblemes estètics de la època: bufandes de colors, ponxos andins, portades de discos, cabelleres al vent... De vegades sembla que Assayas es deixi endur per una nostàlgia fetitxista, però la fluïdesa del relat i el vitalisme del retrat humà mantenen el film fora de perill.

Cap al final, quan la pel·lícula comença a tancar tots els fils argumentals (potser es troben a faltar més línies de fuga), el protagonista admet que viu embriagat per la seva imaginació, capturat pel vertigen de la creació artística: "Quan la realitat pica a la porta, no l'obro". Realitat política i efervescència creativa: dues forces que s'entrecreuen i se separen contínuament en la notable Après mai .

Cru, contundent i nihilista

A més del film d'Assayas, ahir es va presentar a la secció competitiva de la Mostra la nova pel·lícula del japonès Takeshi Kitano, Outrage beyond . Considerat un fill pròdig del festival, en què va guanyar el Lleó d'Or el 1997 per Hana bi , Kitano filma la continuació d' Outrage (2010) i la jugada li surt guanyadora: crua, contundent i nihilista com un film de Sam Fuller o de Kinji Fukasaku, Outrage beyond demostra que Kitano segueix sent un dels narradors audiovisuals més fiables del panorama internacional.

Més continguts de