BarcelonaLa celebració que el Palau de la Música (i també L’Auditori) dedica a l’obra d’Hèctor Parra no podia deixar de comptar amb el formidable Ensemble Intercontemporain. No debades el conjunt francès ha estrenat diverses peces del compositor català. A més, la formació va ser creada per Pierre Boulez, com l’IRCAM amb el qual Parra està vinculat. I justament una partitura del fa pocs mesos desaparegut Boulez, Dérive I (1984), una obra de sonoritats depurades i sinuoses, va servir de petit respir enmig d’un programa de gran densitat.
Parra obria i tancava la sessió. Sirrt die Sekunde (2008) va aclaparar per l’acumulació de plans i la hiperactivitat instrumental, vorejant, si no superant, el llindar de la saturació de l’espai sonor, en un discurs complex que no va intimidar l’equip de virtuosos que és l’Ensemble Intercontemporain, dirigit amb fermesa pel jove director valencià Pablo Rus Broseta, un nom a seguir. Amb Moins qu’un souffle, à peine un mouvement de l’air (2012) reapareix la vella qüestió de la música amb un programa més o menys explícit al darrere. ¿És imprescindible conèixer la tràgica història que l’inspira per gaudir-ne? Sigui com sigui, una escriptura més esporgada permet desplegar un convincent diàleg entre la flauta i el conjunt. Més ben dit, flautes, perquè des del flautí fins a la flauta baixa Parra crea un descens dramàtic impecablement defensat per Sophie Cherrier, ben agombolada pels seus companys.
L’ Éclipse (1999) de Yan Maresz va ser l’aportació menys interessant del concert. Per contra, Death of light / Light of death (1998) de Jonathan Harvey, un dels mestres de Parra, va suposar una experiència apassionant, amb els seus contrastos entre agitació i quietud extàtica i les seves textures hipnòtiques. El trasllat del concert al Petit Palau i les desercions a la mitja part van ser una nova prova que a la música contemporània (o a una determinada part) encara li costa sortir dels cenacles habituals. Esclar que un concert com aquest no encaixa en les experiències megaguais que ens ven el màrqueting de les nostres grans institucions musicals. Encara hi ha molta feina per fer.
