Quantes hores més dura un dia a Venus?

BarcelonaLes possibilitats que la captura de dades i les mateixes bases de dades ofereixen als artistes són inesgotables. El CCCB els va dedicar una exposició el 2014, Bing Bang data, i ara la informació capturada en viu és al cor d’algunes de les obres que formen la mostra de l’Arts Santa Mònica Real time. Art en temps real, comissariada pel crític d’art i professor de la UOC Pau Waelder, i amb obres de catorze artistes nacionals internacionals. I, altra vegada, la tecnologia present en les peces, lluny de ser freda i impersonal, torna a revelar els aspectes més íntims de la vida humana.

Les dimensions i el relleu de les muntanyes virtuals del vídeo Ecotone, de Thierry Fournier, provenen de la captura de tuits en què els usuaris expressen els seus desitjos. Aquests paisatges, d’un color de rosa suau, poden recordar els d’un anunci de cosmètica i la felicitat impertorbable que hi venen, però parla dels anhels i les frustracions de moltes persones i com els fan públics. Segons l’artista, els missatges amb els quals treballa són com “oracions” o “missatges en una ampolla”, i el seu objectiu és “qüestionar la visibilitat permanent i els rastres d’aquestes vides a internet”. Les fronteres de la intimitat i el que és secret, conclou Fournier, són “fluctuants”.

En canvi, l’altra peça que exposa a Real time, la instal·lació Precursion, deixa més espai per a l’humor, perquè de la combinació aleatòria de fragments de vídeo enregistrats al voltant de l’Arts Santa Mònica, notícies en temps real i fragments de bandes sonores de pel·lícules de Hollywood amb què està feta en poden sorgir resultats còmics. En una versió anterior que l’artista té penjada al seu canal de Vimeo, n’hi ha un bon exemple: la imatge d’un jersei de llana brut i estripat llançat a terra està acompanyada del titular Rambo V: Sylvester Stallone preveu rodar una nova seqüela del film el 2015, i el so que aglutina el text i la imatge és una música més aviat afectada.

El comissari de la mostra afirma que en un societat global “res no s’atura” i que la percepció del temps segueix sent “subjectiva”, “determinada per l’entorn immediat i els processos mentals de cada individu”. L’artista Martin John Callanan denuncia el bombardeig d’informació global amb una obra, I wanted to see all the news from today, que converteix més de 600 portades de mitjans d’arreu del món en una imatge caòtica. Les captura cada dia gràcies a un programa que ha elaborat ell mateix, i el resultat és una imatge il·legible. També és caòtic el vídeo de Nicolas Maigret, ja que està fet amb fragments de només uns segons de pel·lícules i sèries que s’estan descarregant en aquell moment als portals il·legals de descàrregues.

Varvara Guljajeva i Mar Canet representen amb metrònoms en funcionament l’activitat a Facebook, Twitter i YouTube en diferents ciutats. Els artistes defineixen el seu treball com “una orquestra de ciutats” imprevisible i fluctuant, perquè, per exemple, els metrònoms es poden moure al ritme que marquen les reaccions a Twiter dels aficionats durant un partit de futbol.

Nicolas Maigret també fa servir Twitter: el compte @PREDARTBOT publica constantment titulars sobre obres d’art que no existeixen però que sí que tenen un origen real, ja que les fonts són publicacions com The Creators Project, Wired i We Make Money Not Art, passades també per un programari creat per ell mateix.

A l’altre extrem d’aquestes peces realitzades amb dades fugisseres i que depenen del comportament, potser capriciós, de les persones que les proporcionen, Katie Paterson exposa nou rellotges confeccionats amb un equip d’astrònoms que mesuren el temps de cada planeta del Sistema Solar. Les diferències entre ells poden ser aclaparadores si s’apliquen a la vida a la Terra: a Mercuri un dia dura 4.223 hores, i a Venus, 2.802. Però a Júpiter només dura 9 hores i 56 minuts.