“Que la finalitat de la sanitat pública sigui la rendibilitat és absurd”
MadridThomas Lilti va estudiar medicina, una professió que, assegura, no es tria per atzar. És una opció que acaba per impregnar la mirada sobre els problemes que l’envolten. És per això que l’Abdel, un dels dos protagonistes de la pel·lícula Hipócrates, afirma que ser metge no és una feina sinó una “maledicció”. És des d’aquesta condició que el cineasta francès projecta una mirada crítica -esquitxada de tendresa- als problemes amb què es troben, dia a dia, els hospitals del seu país, no gaire diferents dels que es viuen a l’estat espanyol.
Per a Lilti, el nus de la qüestió és clar: “Que la finalitat de la sanitat pública sigui la rendibilitat és absurd”, sentencia. A la pel·lícula, que s’estrena divendres, aquesta carrera per quadrar els pressupostos acaba tenint un impacte directe sobre la salut d’alguns dels pacients que hi apareixen. De fet, el que d’entrada pot explicar-se com una decisió personal del metge, fins i tot els errors, acaba tenint una explicació en les condicions en què treballen els professionals sanitaris, per qui el director “pren partit” amb la complicitat de qui sap de què parla.
Lilti no amaga que a Hipócrates hi ha entre un 60% i un 70% de material autobiogràfic. En bona mesura, el seu alter ego és el Benjamin (interpretat per Vincent Lacoste), el jove resident que aterra a la dura realitat de les guàrdies nocturnes, i que s’enfronta des de la inexperiència a casos complexos dels quals ni tan sols la societat francesa té una opinió unànime. Entre aquests, el de la mort digna.
Decisions complexes
“La frontera entre l’acompanyament dels malalts terminals i l’eutanàsia és molt fina”, explica Lilti, que també es planteja la dificultat d’escollir entre ajudar a morir algú sense dolor o fer tot el que sigui per intentar que visqui. “¿Posar una sonda gàstrica és acompanyament o és acarnissament?”, es pregunta. El problema, afegeix, és que sovint aquests dilemes els ha de resoldre un xicot de 25 anys, “aïllat” i en plena nit.
El contrapunt de Benjamin és l’Abdel (interpretat per Reda Kateb, premi César al millor actor secundari), un altre resident però de més edat i amb més coneixements -de medicina però sobretot de vida-, d’origen algerià, que pateix les penalitzacions d’un sistema públic que, segons explica el director, necessita els professionals de fora però, en canvi, els impedeix ascendir. A l’estat francès, aquest col·lectiu el formen entre un 30% i un 40% dels metges que treballen a la sanitat pública. “Quan al cap dels anys demanen un augment de sou, els diuen que, si no estan contents, se’n tornin al seu país”, denuncia Lilti. Per això, “el principi de la pel·lícula va ser la voluntat de retre homenatge a aquests metges estrangers”. Combatre certa “incomprensió” dels usuaris que, sovint, quan han d’anar a urgències, són atesos per persones nascudes a l’Argentina, Síria o Algèria. “És una deslocalització al revés”, conclou.
El retrat d’aquesta realitat té una evident vocació realista. Per aconseguir-ho, abans de rodar el cineasta i els actors van passar hores en hospitals, aprenent a moure’s, a mirar, a gesticular. Fins i tot alguns dels infermers i infermeres que apareixen a la pel·lícula són reals. “He intentat no ser gaire maniqueu, estimar tots els personatges, que l’espectador sempre trobi circumstàncies atenuants per entendre per què cadascú es comporta com es comporta”, afirma. I és que Hipócrates no és només una denúncia social sinó el viatge iniciàtic del seu personatge central, la seva pèrdua de la innocència amb el rerefons de grans temes universals com la por, la hipocresia, el dolor i la mort.
Aquests són els temes que interessen a aquest metge generalista que fa cinema -així li agrada definir-se-, que explica històries capbussant-se en la realitat que té més a mà. De fet, el seu nou llargmetratge gira al voltant d’un doctor de poble. “La dimensió mèdica no és el que explica l’aspecte personal de les meves pel·lícules, però aquests contextos que conec bé m’ajuden a parlar de temes que van més enllà de les parets d’un hospital”, diu Lilti. L’aspecte personal li dóna la mirada, la “maledicció” de què parla l’Abdel, però que, segons el director, pot acabar sent una “benedicció”.
