Publicitat
Publicitat

L'historiador, polític, advocat i periodista Josep Maria Ainaud de Lasarte mor als 87 anys

Se'n va un erudit generós

L'historiador i polític Josep Maria Ainaud de Lasarte va morir ahir als 87 anys. Amb ell desapareix un dels grans divulgadors de la història del catalanisme. Al setembre se li farà un homenatge públic.

"Un home de lletres generós" és el títol d'un homenatge que el 2008 va retre el Museu d'Història de Catalunya a l'historiador, polític, advocat i periodista Josep Maria Ainaud de Lasarte. La generositat i el seu inabastable coneixement -tenia una memòria fora del comú, ho sabia tot o quasi tot- són dues qualitats que al llarg del dia d'ahir van repetir molts dels que el van conèixer. Lasarte va ser també un home d'acció, força combatiu però molt respectuós, i amb un fi sentit de l'humor.

Un militant de la cultura

Fill de la República, va defensar l'educació gratuïta i obligatòria

Nascut en el si d'una família burgesa del barri de Sarrià el 13 de juny del 1925, era fill del pedagog i dibuixant Manuel Ainaud Sánchez i nét de l'escriptora feminista Carme Karr. Lasarte va estudiar a l'Escola Montessori de l'Ajuntament de Barcelona i del pare va heretar l'afany per aconseguir que tothom pogués tenir accés a la cultura: "Per a nosaltres, que som republicans i demòcrates, el príncep és el poble, i per tant la millor escola és la gratuïta, laica i obligatòria", recordava que li deia el seu pare. A l'Institut-Escola de la Generalitat de Catalunya va coincidir amb l'arquitecte Oriol Bohigas. Bohigas rememorava ahir l'estona compartida a les aules: "Era molt divertit, molt enginyós, recordo que feia versions humorístiques de les cançons que estaven de moda aleshores". L'arquitecte destaca que Lasarte era un home àvid de coneixement. Fins a l'últim moment va impulsar diferents activitats culturals arreu del país. Per a ell, la cultura era vital: "A la vida no ets altra cosa que el que has après", havia dit.

Passió per Catalunya

L'historiador i biògraf del catalanisme

"Va ser el gran biògraf de les figures del catalanisme, en una època en què la biografia era considerat un gènere menor, en molts aspectes es va avançar al seu temps", explica l'historiador i director del Museu d'Història de Catalunya, Agustí Alcoberro. Lasarte va estudiar els personatges més emblemàtics del catalanisme, com Francesc Macià, Francesc Cambó, Ventura Gassol i Enric Prat de la Riba. En molts aspectes va ser pioner. Al pròleg de Ministres catalans a Madrid. De Ferran VII a José María Aznar deixa clar que no és un historiador acadèmic i, sobretot, que té un fi sentit de l'humor: "Perquè ja sabem que no és fàcil acabar amb el tòpic del català fenici i egoista, encara que aquests catalans, com Cambó, regalessin a Madrid els únics Botticellis que pot mostrar el Museu del Prado", escrivia. "És un historiador patriòtic, que dóna una gran qualitat i finor al treball historiogràfic", en diu l'historiador Jordi Casasses.

Un gran comunicador

Volia arribar a tothom i mai no va tenir un no per a ningú

Podia parlar amb precisió sense ni un paper. Ainaud mai no va tenir un no per a ningú. Participava en simposis, jurats, festes literàries o populars, i va escriure múltiples articles. Es coneixia els pobles de nit, que és quan normalment el convidaven a fer conferències i reunions. Quan escrivia ho feia sempre amb un to pedagògic: "No sent de l'àmbit universitari, combinava el rigor amb una gran vocació didàctica", explica Alcoberro. Va col·laborar amb molts mitjans de comunicació, com la revista Historia y Vida , a les nadales de la Fundació Lluís Carulla, i a la ràdio i a la televisió.

Un home d'acció

Un resistent antifranquista i un polític amb vocació de consens

Lasarte no es va limitar a combatre amb la ploma. Durant la II Guerra Mundial va passar informació als anglesos sobre els enviaments de vaixells al port de Barcelona i va ajudar a fugir els pilots britànics per la frontera dels Pirineus. El 1945 es va incorporar a una organització clandestina, el Front Universitari Català (FUC), un grup de resistència. Va ser un dels fundadors de la Societat Catalana d'Estudis Jurídics i Econòmics i Socials, en què un grup d'estudiants rebia classes clandestines. El 1976 es va afiliar a Convergència i Unió i va ser diputat del 1980 al 1984 i regidor de l'Ajuntament de Barcelona del 1987 al 1990.

L'historiador era el fill del mestissatge: Ainaud, Karr, Lasarte i Sánchez són d'origen francès, basc i andalús. "Catalunya no és una raça, sinó una cultura i per això no exclou ningú que s'hi vulgui integrar", reflexionava. El seu company d'escola Oriol Bohigas destaca que amb Lasarte sempre s'hi podia parlar: "No era gens dogmàtic, militava en un partit, però sempre estava obert a dialogar amb l'oposició". "En l'àmbit personal era d'una delicadesa extrema", afirma Casasses. La seva memòria prodigiosa feia que recordés tothom: "Una de les condicions essencials d'un líder polític és conèixer la gent", va sentenciar l'historiador.

Ni memòria ni medalles

Només acceptava premis per la feina feta, no per a la persona

Lasarte va rebutjar la Creu de Sant Jordi. No creia en les medalles. Va acceptar, però, aquelles condecoracions que ell considerava que premiaven la feina feta. Li van atorgar, entre altres, la Medalla d'Or de la Generalitat, la medalla President Macià i la Medalla d'Honor de l'Ajuntament de Barcelona: "No sóc ni en Tàpies ni la Caballé, sempre treballo amb gent i considero que aquestes medalles són també per a la gent que ha treballat amb mi", va argumentar.

No podrem llegir les seves memòries, no les va voler escriure: "No publicaré mai les meves memòries perquè no m'agrada dir mal de la gent. Hi ha tres tipus de memòries, les polítiques, que ho expliquen tot menys el que interessa; les literates, precioses de llegir però que no tenen res a veure amb la realitat, i les del carboner de la cantonada, que és l'únic que diu la veritat", va concloure. Va ser generós fins a l'últim moment. A les últimes visites les convidava a endur-se un llibre de la seva biblioteca: "Jo ja no podré llegir [havia perdut la vista], així que agafa el llibre que vulguis", recorda Alcoberro que li va dir l'última vegada que va ser al seu pis.

El seu nebot, Joan Francesc Ainaud, també destaca la seva generositat: "La capacitat de bolcar-se encara es feia més palesa amb la família -explica-. Ell i el meu pare em van transmetre la necessitat d'obrir-nos a tothom, de ser generosos sense expectatives de contrapartida". Lasarte va decidir donar el seu cos a la ciència. Se li faran tres misses de caràcter familiar i íntim a la parròquia de Sant Ignasi de Barcelona, a Tossa i a Sant Pol de Mar. Al setembre se li farà una missa exequial i pública.

Més continguts de