‘Somni americà’, un experiment fallit

BarcelonaOriol Tarrasón ens havia sorprès amb dos dramatúrgies molt reeixides, Stockmann i Vània, estrenades amb la seva companyia, Les Antonietes, però sembla que amb Somni americà ha anat massa lluny. Vull dir que el material que nodreix l’espectacle és tan abundant que la funció s’ha convertit en un collage sense gaire interès i teatralment insípid. La intenció del dramaturg i director era reflectir la cara oposada del Somni Americà, confrontada temàticament amb els moments actuals, ja que els marginats i perdedors de què ens parlen Arthur Miller, John Steinbeck, Eugene O’Neill, William Saroyan o Tennessee Williams tenen una clara correspondència en la nostra societat.

Somni americà mostra un grup de persones despenjades del món que coincideixen en un drugstore al bell mig d’un desert, que resulta força al·legòric. Els perfils són familiars i recognoscibles i tenen en comú la falta d’amor i una marginalitat assolida més o menys voluntàriament. Esguerrats, noies que somien en el món de l’espectacle, embarassades que busquen marit, filantrops marginals... Un grapat d’ànimes perdudes. Però Tarrasón defuig el dramatisme inherent als personatges i els mostra gairebé tots com a éssers ingenus, sense malícia, gairebé virginals, que difícilment entenen de què va aquest món. De la unió de la Kompanyia del Lliure i Les Antonietes surt un extens repartiment de bons intèrprets, com han demostrat en altres espectacles, que ens expliquen una mica, no gaire, qui són. No hi ha conflicte, com a molt desitjos insatisfets. No hi ha confrontació. I així és molt difícil que l’espectador no caigui en braços de l’ensopiment. Sabem que un teatre com el Lliure ha d’arriscar amb propostes així, encara que de vegades, com és el cas, el resultat no sigui satisfactori.