El punk dels Stooges uneix Jim Jarmusch i Iggy Pop

Enviat Especial Al Festival De CanesSón el salvatge que va inventar el punk en un garatge de Detroit i el cineasta més cool de l’ indie nord-americà. La reunió entre Iggy Pop i Jim Jarmusch en el documental 'Gimme danger' prometia ser una de les més excitants del cinema rock dels últims anys. Si fa temps el músic va fer d’actor en un dels curts de 'Coffee & Cigarettes', ara és Jarmusch qui es posa al servei d’Iggy Pop per explicar la biografia de la seva mítica banda, The Stooges, els precursors del punk. I després de comprovar fa uns dies el gran estat de forma del cineasta a 'Paterson', l’estrena fora de concurs de 'Gimme danger' a Canes no va estar a l’altura de les grans expectatives creades.

Jarmusch dirigeix la pel·lícula amb una cal·ligrafia en què el seu estil personal és pràcticament indistingible. Entrevistes a càmera i material d’arxiu són la primera matèria d’un film que també inclou petites animacions, muntatges de fotos i fragments de pel·lícules antigues que puntuen l’acció a la manera dels documentals musicals de Julien Temple. 'Gimme danger' podria ser, doncs, un documental de la zona mitjana de l’In-Edit; més o menys exhaustiu, més o menys reeixit, però de cap manera un esdeveniment com 'Year of the horse', l’anterior incursió de Jarmusch en el gènere musical, al voltant de Neil Young. I quan il·lustra les metàfores del relat d’Iggy Pop amb la corresponent representació visual, fins i tot ens fa dubtar que sigui el mateix director que fa uns dies reivindicava la senzillesa poètica a 'Paterson'.

Això no vol dir que al documental no hi hagi teca per als fans de la Iguana: des del relat exhaustiu dels seus primers passos en la música fins a la relació amb els MC5, l’enregistrament dels discos i la desintegració dels Stooges davant la falta d’èxit, la posterior reunió i el recompte detallat de les morts i abandonament dels membres del grup. Però potser és una visió massa resumida -no s’esmenta la polèmica per la mescla de 'Raw power' ni els fallits discos de retorn- i superficial, sense voluntat de gratar en els racons més foscos de la llegenda ni penetrar en el fons de la relació entre els membres del grup.

El fiasco de Xavier Dolan

El col·lapse en l’accés a la projecció de premsa del nou film de Xavier Dolan era un clar indicador de l’estatus d’estrella que ha aconseguit en poc temps el jove director quebequès de només 27 anys. La seva carrera ascendent també li ha permès comptar a 'Juste la fin du monde' amb un repartiment que sembla la carta als Reis d’un director de càsting: Marion Cotillard, Léa Seydoux, Gaspar Ulliel i Vincent Cassel, els noms de l’ star system francès amb millor caixet a Canes. Ell, tanmateix, continua instal·lat en el seu cinema vociferant d’interpretacions histèriques, un exasperant registre emocional que a 'Juste la fin du monde' adapta una obra teatral de Jean-Luc Lagarce sobre un escriptor famós que, malalt terminal, torna a la seva ciutat natal per acomiadar-se de la seva família. El retrobament és una olla de pressió de crits i recriminacions a quatre bandes, un Tennessee Williams socarrat amb diàlegs farragosos i uns intèrprets empesos a l’histrionisme per Dolan. I per no perdre el seu estatus d’ 'enfant terrible', filma els 'flashbacks' amb el 'Dragostea din tei' d’Ozone de banda sonora.

El fiasco de Dolan el va pal·liar el romanès Cristian Mungiu, guanyador de la Palma d’Or amb 'Quatre setmanes, tres mesos i dos dies', que a 'Bacalaureat' -també en competició oficial-, segueix un pare de família obsessionat perquè la seva filla estudiï a Cambridge, que veu que el seu somni perilla quan algú intenta violar la noia dies abans dels exàmens finals. A través de la croada de l’home per evitar-ho, el film retrata una societat romanesa coberta per una teranyina de culpa, i contraposa el somriure forçat de la generació més jove a la derrota assumida dels pares. Conte moral auster i implacable, 'Bacalaureat' és l’últim títol per afegir als aspirants de la Palma d’Or d’aquesta disputada edició.