Stuart Murdoch: “Presentaven un Stuart que no existia, per això vaig fer un dietari”

BarcelonaCantant i principal compositor de Belle & Sebastian, del talent de Stuart Murdoch (Ayr, 1968) en surten alguns dels millors elapés de pop independent dels 90. Ahir va ser a Barcelona per presentar el seu primer llibre, El Café Celestial (Expediciones Polares), que parteix d’un diari online escrit durant quatre anys.

L’últim text d’ El Café Celestial és del 2006; ja ha passat una dècada. ¿S’assemblen gaire l’Stuart d’ara i el del llibre?

Ara sóc una persona més cansada, llavors em sobrava energia i sentia que era realment lliure. M’he casat, tinc un fill i espero el segon, hi ha més responsabilitats. A més, vaig dirigir una pel·lícula que em va absorbir del tot ( God help the girl ). Quan feia aquests textos era una època que escrivia molt, quasi compulsivament, i ara ho llegeixo i m’adono que tenia un sentit de l’humor diferent. És bonic poder mirar enrere i veure el que pensava llavors.

Ara el contacte entre els músics i els fans és directe, amb les xarxes socials; llavors era força inusual que un artista pop expliqués el seu dia a dia d’aquesta manera.

Em trobava en una etapa en què tenia la sensació que tot el que deia a les entrevistes es reinterpretava d’una manera que no m’agradava, creia que presentaven un Stuart que no existia. Per això vaig fer un dietari que em donava la possibilitat de ser honest amb mi mateix i amb els fans de Belle & Sebastian, amb qui podia comunicar-me sense intermediaris. Encara hi escric de tant en tant, però ja no tinc clar que se segueixi gaire: ara et busquen a les xarxes socials.

¿Sempre vas tenir clar el to que volies utilitzar?

Aquells textos estaven adreçats exclusivament als seguidors del grup, a la gent que ens venia a veure als concerts. Era conscient que no escrivia ni per a una publicació ni per a mi mateix. Els diaris normalment són molt personals, però en aquest cas sabia on era el límit, ja que hi havia la possibilitat de fer mal a gent que m’envoltava. I això, si de cas, ja ho faré quan sigui a prop de la mort [riu].

Amb El Café Celestial descobrim que t’agrada el futbol. Al disc Storytelling hi tens una cançó que es diu I don’t want to play football.

Sí, era absolutament irònic, exigències del guió i dels protagonistes d’aquella pel·lícula. És divertit que ho comentis, perquè el dia que Belle & Sebastian vam gravar aquella cançó, l’Ayr United [equip del qual Murdoch és seguidor] jugava un partit importantíssim. Llavors érem a l’estudi cantant que no ens agradava el futbol quan l’únic que jo volia era anar al camp a animar el meu equip.

Barcelona no en surt gaire benparada, en aquests diaris: li van robar el telèfon a un amic teu.

Cert. Però si hagués començat abans a escriure el blog sabries que vaig conèixer la meva dona al festival de Benicàssim. Allà ens va passar una cosa divertida: els del grup vam anar a conduir uns karts amb amics comuns, entre els quals hi era ella. La meva futura esposa havia begut una mica més del compte i, tot i que vaig avisar-la, va acabar tenint un accident amb els cotxes. Es va trencar el peu i, mentre la resta de la banda se’n tornava cap a Glasgow, nosaltres dos vam anar a Barcelona a passar el cap de setmana, on ens vam enamorar. L’havia de portar a tot arreu, literalment, a sobre, amb el peu enguixat. És una mica cursi explicar això, però tenim una fotografia de Barcelona a casa nostra. A ella li agraden aquest tipus de detalls.

Després d’escriure un guió de pel·lícula i d’haver publicat un llibre, ¿ara aniràs a buscar la novel·la?

Potser sí, però no és cap obligació. Tinc la sort de trobar-me en una posició privilegiada en la qual no he de fer res que no em vingui realment de gust. Tinc clar que si és un encàrrec, no en tindré ganes. Si ara vingués una editorial i em demanés que escrivís una novel·la sobre Napoleó potser la faria, però que siguin conscients que serà el pitjor llibre sobre Napoleó de tota la història. Si no surt de mi, malament. Ara el que em motiva és estar amb el grup. Crec que els últims tres anys junts hem estat molt creatius.

I sempre des de Glasgow. Per què Belle & Sebastian, i altres grans grups escocesos de la vostra generació, us heu quedat a viure allà en comptes d’anar a Londres o als Estats Units?

Sentim que tenim el compromís de seguir allà. No fa per a nosaltres això de viure en una gran ciutat. Ens sentim molt més protegits a casa nostra, a banda que jo visc permanentment pendent dels meus problemes de salut. La meva dona és de Los Angeles i no porta gaire bé això de viure a Escòcia. De fet, cada dia em diu que hauríem d’anar als Estats Units, que com a mínim no hi fa aquell temps tan terrible que tenim a Glasgow. I a mi no m’importaria, però Belle & Sebastian som un grup de molta gent. Ens hi hauríem de traslladar tots, i sent tants és molt complicat, seria com si marxés un poble sencer. Si fos un solista, potser m’ho plantejaria seriosament.

Vas anunciar públicament que participaries en els dos referèndums que heu tingut últimament a Escòcia. Primer per votar sí a la independència, i després perquè el Regne Unit no marxés de la Unió Europea. Vas perdre les dues votacions.

Quan parles de política tot es torna molt complex. Durant la campanya del Brexit ningú va parlar sobre els grans problemes socials que tenim, el discurs se centrava en la immigració i a fer que la gent agafés por. Va ser molt depriment veure com anaven les coses. Tant, que m’he pres el resultat com a lògic després d’una campanya terrible. L’ambient era desesperant i no em va sorprendre gens el que va acabar passant. La conseqüència directa de tot això és clara: Escòcia va votar quedar-se a Europa, i si per seguir-hi ha de deixar de formar part del Regne Unit, així serà.