Tefaf: La força més bestial de les obres d’art

Maastricht / (països Baixos)Tefaf està considerada la fira d’art més important del món, i des d’ahir i fins al dia 20 converteix la ciutat de Maastricht en l’epicentre global del col·leccionisme i el luxe. Entre les 35.000 peces d’aquesta edició hi ha des d’antiguitats egípcies i ídols ciclàdics fins a obres d’Anish Kapoor i Banksy, i també mobiliari, disseny i joieria. L’entrada està recoberta de flors blanques i arreu n’hi ha més de penjades del sostre. I si a això s’hi afegeix la moqueta de colors neutres i els espais blancs, per moments es té la sensació d’haver entrat en un tanatori de zona alta. Quan els bars obren i els cambres reparteixen el càtering pels passadissos, tot pren un aire de vetlla de pel·lícula nord-americana. Però les obres més potents de la fira -Tefaf és l’acrònim de The European Fine Art Fair- fan saltar totes les convencions, i aleshores s’esvaeixen els còctels sense alcohol, el vi, el suc de taronja, els gotets de gaspatxo i de crema de patata i tòfona i les ostres.

A l’estand de la galeria londinenca Fergus Hall, Un Hèrcules de Josep de Ribera, a la venda per 4,4 milions d’euros, sembla a punt d’aixecar-se i sortir del quadre. Al de Stair Sainty Gallery, una Salomé es cobreix el rostre amb les mans i es convulsiona quan li porten el cap de Sant Joan Baptista en una safata. Sí, Tefaf també és un lloc on trobar velles històries barcelonines: l’autor de Salomé, a la venda per 350.000 euros, és el cubà Federico Beltrán Masses. Va arribar a la capital catalana el 1905, quan tenia 20 anys, i després va marxar a París. Als anys 30 la seva carrera va començar a decaure i el 1949 el pintor va morir a Barcelona. Aquesta Salomé del 1920 va ser una de les obres més polèmiques de Federico Beltrán Masses, i quan es va exposar a Londres l’ambaixador espanyol va haver d’intervenir perquè no fos retirada. També tenen a veure amb Barcelona Retrat de l’escriptor Georges Polti, de Mela Muter, a qui el MNAC dedicarà una exposició, i Interior a Sitges amb una dona jove cosint, de Santiago Rusiñol (347.000 euros). El quadre de Muter va passar per la galeria d’Artur Ramon, que és l’únic català que participa a Tefaf, i l’altre prové d’una col·lecció privada barcelonina. Tots dos són a la galeria novaiorquesa Jack Kilgore. Es pot pensar que un col·leccionista nord-americà s’interessa per Rusiñol perquè abans ha conegut l’impressionisme francès, però Kilgore basa el seu interès en una raó més contundent: “Perquè m’agrada i perquè el trobo un quadre molt interessant. Tots els quadres que he portat els tinc perquè m’agraden”, diu.

Controls de qualitat exhaustius

L’antiquari madrileny Diego López de Aragón exposa una altra peça extraordinària, una màscara de teatre romana de marbre groc que té un preu de 2,5 milions d’euros, i també forma part d’un dels 29 comitès especialitzats en les diferents disciplines que dos dies abans de l’obertura de la fira revisen les peces per retirar les que, al seu parer, no compleixen el nivell de qualitat excepcional que la fira s’autoimposa. “Els comitès els formen directors de museu, conservadors i expositors”, afirma també López de Aragón, abans d’explicar què diferencia Tefaf d’altres fires internacionals: “No és com una fira de Nova York o Londres. Els col·leccionistes dediquen molt temps a la fira”. Els galeristes no poden repetir més d’un 20% de les obres d’un any a un altre, així que, segons López de Aragón, “els col·leccionistes vénen a veure què hem fet al llarg de l’any”. Ell només ha tornat a portar tres peces de les 42 del seu estand.

Així i tot, actualment els grans preus els assoleix l’art contemporani i no l’art antic. Aquest galerista creu que una de les raons d’aquests preus més baixos es deu al fet que moltes de les vendes les fan a museus i “les obres s’hi queden i desapareixen del mercat”. “És barat, si es compara amb un Basquiat”, ironitza Guy Stair Sainty sobre els 3,5 milions d’euros que costa l’obra estrella del seu estand, Retrat de Don Pedro Gil de Tejada, de Goya.

“Estem especialitzats en qualitat”, sentencia una de les responsables de la galeria Landau. Valoren Home i dona, de Joan Miró, del 1935, en 7,9 milions, i en 12,2 milions un retrat de Kees van Dongen titulat El pallasso que es creia que era el president de la República. També tenen obres de Lipchtiz, Modigliani, Kandinski i Chagall, entre d’altres. Tots ells juguen a la lliga dels blueprints, els cobejats valors estrella del mercat de l’art que aguanten les sacsejades de l’economia global. Però encara tenen una obra més cara, El mirall, de Paul Delvaux, de la qual no van voler revelar el preu perquè, segons va dir una de les responsables de la galeria, de fet, no està en venda: “L’acabem de comprar per a nosaltres però l’hem volgut exposar”. “El mercat està molt polaritzat i el que més pateix és el segment mitjà”, explica un altre membre de l’organització que va mostrar les obres més destacades als mitjans.

També es pot veure una altra obra que abans de començar la fira ja té nou propietari: El pacient inconscient, un Rembrandt de joventut descobert el 2015 que ha ingressat en una col·lecció nord-americana per un preu que no s’ha fet públic. L’antiquari que també ha fet un descobriment excepcional és Adrie van Griensven: va comprar per internet un llibre d’hores que ha resultat ser el que el duc de Berry va encarregar pels volts del 1407 per al seu nebot, Lluís d’Orleans. És el quart treball conegut dels Germans de Limburg, que havien fet per al duc el llibre il·luminat més ric, Les molt riques hores del Duc de Berry. El ven per 12 milions d’euros.