Torna a sortir el sol a la Capella de Sant Miquel

BarcelonaLa Capella de Sant Miquel del reial monestir de Santa Maria de Pedralbes va ser l’espai de meditació de l’abadessa del monestir, Francesca Saportella, neboda de la reina Elisenda de Montcada. Una de les característiques de l’espai que afavoria que l’abadessa pogués penetrar en el missatge dels frescos és que el marbrejat fingit que decorava l’arrimador de la sala es troba dins les pintures. D’aquesta manera l’abadessa es contagiava “dels patiments i dels goigs de Crist i la Mare de Déu”. Ho va explicar ahir la conservadora en cap del museu del monestir, Anna Castellano, en la presentació de la restauració de la capella, durant la qual s’ha consolidat tot l’espai. S’ha retirat la pintura verda que cobria el marbrejat del pany central, conegut com el del Triomf de la Mare de Déu, s’han restaurat els murals que hi ha a sobre i l’enteixinat de tot l’espai, i s’hi ha instal·lat un nou sistema d’il·luminació. La recuperació del marbrejat retorna al conjunt la “coherència” que tenia.

A partir d’avui el públic, en grups reduïts de fins a vuit persones, podrà contemplar tot el conjunt de més a prop, ja que la cabina de vidre que hi havia fins ara s’ha substituït per una barana.

El blau del cel de les pintures torna a ser “resplendent” i les escenes han deixat de semblar nocturnes. Aquest adjectiu, amb el qual es va presentar la recuperació d’una de les joies del Gòtic català, té un significat encara més profund que el resultat de la neteja dels frescos, atribuïts a Ferrer Bassa. Remet, com explica Castellano, a l’ Apocalipsi : “Després vaig veure un cel nou i una terra nova. El primer cel i la primera terra havien passat, i el mar ja no existia. Llavors vaig veure baixar del cel, venint de Déu, la ciutat santa, la nova Jerusalem, abillada com una núvia que s’engalana per al seu espòs”. Tot aquest simbolisme es concentra també en el mantell blau de la Mare de Déu. “Tot estava molt pensat”, va subratllar la conservadora. I és que les dimensions de la capella són molt reduïdes. El terra només fa 20 m2, però les pintures, incloent-hi l’enteixinat, en fan 100. La intervenció també ha revelat que a sota del Triomf de la Mare de Déu hi havia un altar, les dimensions del qual s’han reproduït esquemàticament.

Una capella “captivadora”

La restauració de l’enteixinat es va fer el 2013 i la de les pintures del pany central durant el 2014. Tota l’operació va estar precedida de deu anys de monitorització de la temperatura i de la humitat de l’espai i d’una recerca exhaustiva sobre tots els aspectes de la capella, que ha comptat amb l’assessorament i la col·laboració puntuals d’altres experts catalans, espanyols, italians i francesos. El pressupost ha sigut de 175.000 euros, 30.875 dels quals es van aconseguir a través del micromecenatge, una fórmula innovadora amb què el monestir va difondre el seu patrimoni i va aconseguir que la ciutadania s’impliqués en la seva conservació. S’hi van sumar 224 persones, i l’empresa Hewlett-Packard hi va fer una aportació de 6.000 euros. “La capella captiva”, diu Lídia Font Pagès, la directora del projecte, sobre les sinergies que s’han creat perquè recobri l’esplendor.

La Capella de Sant Miquel, realitzada a mitjans del segle XIV, representa l’arribada de les novetats de la pintura italiana a Catalunya, i l’atribució a Ferrer Bassa sempre ha sigut polèmica. Ferrer Bassa va signar el contracte dels frescos, però es desconeix fins a quin punt hi va treballar. Una de les hipòtesis apunta que també hi va treballar un pintor italià del seu taller, i Castellano creu que “no se’n va desentendre”. “Ara, és molt més italiana”, diu Font Pagès. “És una obra complexa. Està feta de moltes maneres diferents. Hi ha pintura al fresc, a l’oli i també hi ha pintura a l’ou. Cada color s’ha hagut de treballar de manera individualitzada”, explica la restauradora Rosa Senserrich. Les pintures estan fetes amb “pigments molt cars”, com l’atzurita i el vermell cinabri, afegeix Senserrich, cosa que correspon a l’origen reial de l’encàrrec.

Un any més de vigilància

Les condicions de treball dels tècnics no van ser gens fàcils perquè es va haver de muntar una bastida en un espai molt reduït i per les condicions climatològiques de la capella, fred a l’hivern i càlid a l’estiu. La restauració també va tenir en compte la presència constant dels restauradors, i es van fer servir recursos de conservació preventiva per minimitzar-la. “Quan has de restaurar una obra restaurada t’adones dels errors que es poden arribar cometre, i ningú n’estem exempts. El criteri actual és que la intervenció sigui mínima”, recorda Font Pagès. Però això no implica que la feina que han fet tingui l’ambició de ser gairebé definitiva. Abans de restaurar les pintures es van consolidar les quatre capes de morter que hi ha a sota. Les dues més interiors començaven a bufar-se per la humitat. Les tasques de recerca continuen i les de restauració es reprendran d’aquí un any. Durant els pròxims dotze mesos s’analitzarà com es consolida la intervenció i com respon a les condicions ambientals per avaluar si se segueix amb els mateixos criteris i procediments que fins ara.

La Capella de Sant Miquel ha tingut una vida intensa. Al segle XVI va funcionar com a arxiu del monestir i entre el 1801 i el 1870 va ser el lloc on es guardava la roba plana. Els armaris que cobrien els frescos no es van treure fins a finals del segle XIX, i les marques de les lleixes que es van col·locar encara són visibles damunt dels murals. L’advocació de la capella a sant Miquel és anterior a les pintures, i segons va explicar Castellano és possible que l’abadessa Francesca Saportella s’hi hagués fet enterrar.