Publicitat
Publicitat

ÒPERA

Wagner 'made in' Bayreuth amb una orquestra i un cor de somni

No és fàcil fer història en la vida d'un teatre d'òpera. Va passar el 1955, quan la primera visita del Festival de Bayreuth al Liceu va desencadenar passions a Barcelona. Més de mig segle després, el retorn de Bayreuth al coliseu líric barceloní per oferir tres títols en versió de concert - L'holandès errant , Lohengrin i Tristany i Isolda - no deixa de ser un gran esdeveniment artístic, però no s'ha repetit el miracle, ni la projecció ciutadana, de la primera visita. De fet, no s'han esgotat les localitats, excepte per a Tristany i Isolda , cosa lògica tenint en compte les dates, enganxades al final de les vacances, els preus -amb la pujada de l'IVA, la butaca de platea i amfiteatre puja a 280 euros- i el fet de ser òpera en versió de concert, format especialment dolorós tractant-se de Wagner i la seva grandiosa concepció del drama escènic.

D'acord, Wagner sense escena, però quin Wagner! Tocar a l'orquestra de Bayreuth és per a un músic com jugar a la selecció de futbol, un privilegi només a l'abast dels millors. El públic va gaudir amb passió de la qualitat del so orquestral de la formació alemanya, d'extraordinària potència, brillantor i perfecció tècnica, equilibrat amb refinament per Sebastian Weigle, devot wagnerià i bon coneixedor de l'acústica del Liceu pels seus anys com a director musical del teatre. El mateix pot dir-se del cor, sensacional, amb una força irresistible. Poques vegades hem escoltat un Wagner de tanta opulència al Liceu.

No tenen el mateix nivell d'excel·lència les veus solistes. El baix baríton coreà Samuel Youn és bon intèrpret del paper titular, musical i amb notables mitjans, però curt d'emoció en el pla expressiu. La soprano alemanya Ricarda Merbeth va oferir una enèrgica Senta, de veu ferma i aguts una mica estridents. Tres veus alemanyes més van consolidar l'èxit de la versió: el baix Franz Josef-Selig, magnífic intèrpret de Daland; el tenor Michael König, sòlid Erik , i tancant el repartiment amb eficiència, la mezzo Christa Mayer i el tenor Benjamin Bruns. Al final, el deliri, deu minuts d'aplaudiments i els més entusiastes bravos dirigits a una orquestra i un cor de somni.

Més continguts de